Víctor Manuel Punzano
Encara tremolo, i recorre un sinuós calfred per la meva pell al costat d’un degoteig d’incessant de suor que reapareix pel meu front en recordar aquella antiga escena, de ja fa trenta anys.
I és que és com una vella reproducció cinematogràfica, en blanc i negre filmada al Jaén profund d’un estiu calorós que no acabo de situar en el temps. Potser finals dels vuitanta o principis dels noranta. Jo no tindria més de deu anys. Recordo com un oncle, en un petit mas familiar envoltat d’impetuoses olivereres, em va donar un ganivet de grans dimensions i em va ordenar, cigarreta a la mà, d’aquells de tabac negre que feien tanta pudor, amb una veu greu i irrespectuosa: “Mata aquest pollastre si ets un home”. Una escena atípica i incomprensible als ulls dels nostres dies, però que potser en racons inhòspits de la geografia espanyola es continuï reproduint en sigil. Vaig agafar el ganivet amb força i vaig voler demostrar el que no era. Em vaig acostar a la pobra bestiola. Recordo perfectament que vaig mirar els seus ulls, sense entendre per què li havia de clavar aquest artefacte esmolat. Em vaig preguntar novament per què la desraó m’entestava a danyar aquest ésser viu que no m’havia fet res de dolent, el vaig mirar de nou mentre sentia rialles de fons i vaig sentir compassió, vaig deixar caure el ganivet i me’n vaig anar plorant, corrent als braços de la meva mare.
Avui, trenta anys després, continuo sense entendre res. Tot i que hem fet passos de gegant en els drets dels qui comparteixen el planeta amb nosaltres, els animals, continuem infligint-los un mal que no mereixen, i que de vegades s’empara sota el paraigua de la tradició i la cultura. No em centraré en la tauromàquia, ni per bé ni per mal, millor dit, sí que ho faré; deixem que sigui ella sola qui a pas de Verònica i a ritme de pasdoble mori per mai més tornar. Qui la defensa té arguments tan sòlids per fer-la valer com promulgar amb vehemència que el toro, recordem, un herbívor remugant, està fet per morir i no li provoca dolor la lídia. Em pregunto qui il·lumina aquestes persones a la seva extensa càtedra. Etimològicament, no sé si seran convocadors del significador d’Espasa (amb les seves síl·labes i amb les absències de hiats i diftongs), perquè aquella que és Toledana i que travessa els músculs i els òrgans vitals com els pulmons i fa vessar sang a borbolls pel musell i la boca del toro per rematar “la faena” no crec que faci gaire gràcia a l’animal. Si sortim de les nostres fronteres, també trobem barbaritats diverses que es profereixen contra els nostres semblants, morts horribles i innecessàries quan no a cops de martell a cops de matxet com en el mal anomenat festival de Gadhimai al Nepal, on cada cinc anys, en un dia concret, són sacrificats entre 300.000 i 500.000 animals per lliurar la seva sang com a ofrena a una deessa. S’hi mutilen i executen centenars de milers de búfals, vaques, cabres, bous i coloms per oferir-los a deessa del poder. Tot això, patrocinat amb diners públics i en presència de nens. El paisatge després de la celebració és esfereïdor: milers i milers d’animals degollats i una esplanada coberta de sang.
Anem a més i una altra vegada tornem a les portes de casa, grans doctors i sants membres de l’Església han considerat els animals els nostres germans, però capellans i rectors beneeixen toreros i col·laboren en festejos brutals amb els animals en honor dels seus sants i les seves verges. És que potser no se’n recorden que continua vigent la butlla “De salute gregis dominici” promulgada el 1567 pel papa Pius V contra les curses de bous, que decreta l’excomunió immediata dels qui els practiquin. El 14 de gener del 1990, en la seva al·locució dominical, publicada a “L’Osservatore Romano”, el papa Joan Pau II va dir que “els animals tenen un buf vital rebut de Déu”, citant els Salms 103 i 104, i reconeixent-los. Per tant, l’ànima sensitiva (del grec “pneuma”, bufa, aire, sense oblidar que el vocable “animal” prové del llatí “anima”). “Els animals tenen una ànima i els éssers humans han d’estimar i sentir-se solidaris amb els nostres germans menors”. Què pensen aquests capellans que beneeixen els toreros abans de les curses de braus, aquestes monges que reben diners d’una tortura i mort a estoc de sis animals innocents, sis dels seus proïsmes, amb una ànima com elles? Què pensen quan reben delme per a les seves tasques diàries dels mal anomenats festejos, encara més, diria jo: què devien pensar els sants i les verges o el mateix Jesús d’aquests éssers que diuen ser els seus representants a la terra davant aquests actes de sacrilegi. Recordem, a més, que no trobem un sol passatge a tota l’exegesi bíblica on es pugui corroborar que Jesús mengés un sol tros de carn. Què pintava, doncs, la butlla entre el clergat? No cal recórrer a la religió per adonar-se que un animal és un ésser tan especial com qualsevol ésser humà, qui té un gos ho sap. Per acabar, emfatitzaré que qui escriu no és vegà i menja carn, suposo que a qui hagi arribat fins aquí amb la lectura no crec que li deuen importar gaire els hàbits alimentaris de l’escrivent, però si hi ha algú que vulgui utilitzar-lo per destruir l’argument mitjançant estoc i capa, crec que no ha entès res. Parlant un dia amb un gran amic sobre els animals i els seus drets, em va retreure que hi havia molta necessitat entre les persones, per què ajudar els animals, llavors? Li vaig deixar anar a continuació: “Coneixes Gandhi? Busca la seva obra i entendràs un dels perquès”.