Ana María Martínez Fernández, Associació de Nens Desapareguts de la Riuada del 62
Avui fa 63 anys que va néixer el meu germà Antonio. Sé coses d’ell pels pocs records que m’ha explicat la meva mare. Són sempre els mateixos, com si els hagués après.
Mai he sabut quins records tenia el meu pare del meu germà, perquè mai parlava d’ell. Tampoc parlava del meu germà Ángel ni del meu avi matern, el José María.
Els únics records que he pogut saber que tenia el meu pare del meu germà Antonio són els que estan recollits a la fitxa de denúncia de desaparició que he pogut llegir a l’expedient judicial de la riuada del 62.
En aquesta fitxa, el meu pare recorda amb detall la roba que portava el meu germà el 25 de setembre del 62, unes hores abans que l’aigua l’arrossegués al costat de la meva mare, el meu germà Ángel i el meu avi José María de la casa del carrer de l’Hoquei on vivien.
Recorda i descriu: “Samarreta blanca, camisa blau cel i un abric de color crema amb el coll acolorit”.
També recorda com era: uns 0,80 centímetres d’alçada, cabells rossos i ulls negres, amb un clot natural molt pronunciat a la barbeta i pestanyes molt llargues.
Des que vam llegir aquesta descripció a l’arxiu, la meva companya Susana i jo ens referim a ell afectuosament pestanyes llargues.
No sé si serà cert això que diuen que les persones naixem amb el nostre destí, però la veritat és que la riuada del 62 va suposar un destí diferent per a cada membre de la meva família.
El meu pare va sobreviure, però en sortir de la feina, de tornada a casa, quedaria marcat per a tota la vida en veure que l’aigua havia arrossegat casa seva i tota la seva família.
La meva mare va sobreviure després de fer tombs per l’aigua i de ser rescatada per una família de cor gran. El meu avi i el meu germà Ángel van morir. Van ser identificats pel meu pare l’endemà passat. El meu germà Antonio va desaparèixer.
La nostra història és una més de tantes i tantes famílies que van ser víctimes de la fúria de la naturalesa, però també de l’actuació per part d’algunes persones, que van fer les coses malament abans, durant i després d’aquell dia.
Ara que sé tot el que sé, sento que el destí no té la culpa de tot, ni tampoc la naturalesa i els seus fenòmens naturals. La culpa és com sempre nostra, de l’ésser humà, que ens obstinem a fer malament les coses.
Sovint penso que el meu germà Antonio pot estar viu a alguna part, formant part d’una família que no és la nostra.
Potser avui està celebrant el seu aniversari amb la que va passar a ser la seva família llavors i amb la família que potser ha format després.
Com m’agradaria saber d’ell. Saber si va sobreviure a la força de l’aigua i què ha sigut de la seva vida aquests anys o saber si va morir i poder celebrar el seu aniversari des del record i no des de l’esperança.
Jo sento que està viu, però ningú m’ajuda a trobar-lo.
Ni la recerca amb les meves germanes, ni el treball des de l’Associació de Nens Desapareguts de la Riuada del 62, la qual represento, ni l’ajuda de grans persones com la Susana, la Irene o el Josep Maria, ni el documental o l’obra de teatre de l’Esther Lázaro, ni el suport de l’Observatori de Desaparicions Forçades de Menors són suficients per arribar a la veritat, perquè ni les més clares evidències del lliurament dels nens que van sobreviure a la riuada a famílies que els sol·licitaven per a la seva adopció desperta la consciència dels qui saben el que va passar ni activa la consciència dels qui encara hi poden fer alguna cosa.
Però com deixar de buscar la Carmen i la Teresa, el José Manuel, la María Josefa, l’Antonio, la Núria, la María Teresa i tants nens i nenes més que van desaparèixer aquella nit?
Com deixar que tot quedi en l’oblit? Com deixar que ningú repari mai el mal ocasionat, que ningú dignifiqui les víctimes i que l’administració actual no sigui capaç de comprometre’s de manera justa?
Sr. alcalde, no tot pot quedar en una foto i en la promesa d’un bon propòsit. Les promeses es compleixen i els bons propòsits també.
Les persones abans que res.
