Rosa Ferrer, professora d’infermeria
Diu un proverbi jueu: “Amb una mentida es pot anar molt lluny, però sense esperances de tornar”, val la pena aquest viatge sense tornada?
Francament, crec que no, almenys per a mi no val la pena i no entenc qui s’aferra a les mentides. La psiquiatria té un nom per a les persones que per viure necessiten mentir: mitòmans.
La mitomania o mentida patològica és una malaltia psicològica que provoca als qui la pateixen la necessitat de mentir i tergiversar la realitat constantment, per aconseguir que els altres els admirin o els prestin atenció. Els mitòmans són conscients que estan mentint, però en moments molt puntuals poden arribar a creure’s les seves pròpies històries.
Anton Delbrück, un psiquiatre d’origen suís, va ser el que va descriure la mitomania, va estudiar la mentida compulsiva en els seus pacients. Segons Delbrück, la principal motivació de les persones mentideres patològiques és tractar d’impressionar els altres amb les seves històries, i totes les investigacions posteriors que s’han fet sobre aquesta patologia ho corroboren.
Les persones amb mitomania, s’inventen històries i tergiversen la veritat sense un objectiu aparent, no pretenent, en principi, obtenir un benefici concret. Això fa que les persones que els envolten quedin descol·locades quan descobreixen les seves mentides, ja que no poden entendre el perquè de les mentides contínues, ja que no en treuen cap guany, ans al contrari.
En general, els mitòmans són persones carismàtiques, amb capacitat per commoure els altres i fer-los creure que tot el que expliquen és cert. Alguns solen treballar molt les seves històries abans d’explicar-les, per tant, poden respondre a moltes de les preguntes que els fan donant molts detalls, evidentment, també inventats.
Poden ser herois i alhora víctimes de les seves històries. Les mentides que expliquen les persones mitòmanes no solen ser neutrals, acostumen a ser estranyes, inhabituals o molt exagerades. A més, una gran part d’aquestes històries és per quedar com a herois, o bé com a víctimes de vivències molt negatives.
No obstant això, algunes de les recerques sobre aquest tema apunten que hi ha persones amb mitomania que arriben a creure’s que algunes de les seves històries són reals. Hi ha altres casos que tot i no creure’s les seves mentides, sí que interioritzen el que presenten de si mateixos en elles.
Si es busquen les causes d’aquesta necessitat de mentir, com acostuma a ser freqüent en psiquiatria i psicologia, no han trobat una causa única, els especialistes estan en un debat intens sobre si la mitomania és un trastorn psiquiàtric-psicològic independent o és un símptoma d’altres malalties mentals més serioses, tot i ser, per ell sol, prou important per a qui el pateix i per al seu entorn.
Actualment, el DSM – V (el manual diagnòstic més utilitzat dins el camp de la psicologia) no inclou la mitomania com una patologia independent. Dins el camp de la salut mental, les mentides compulsives s’entenen com un símptoma d’altres trastorns, com el bipolar, el de la personalitat narcisista, o el de la personalitat límit.
Alguns investigadors també apunten que a vegades la necessitat de mentir de manera compulsiva és provocada per problemes d’autoestima, per l’existència de traumes passats, o per la necessitat d’aconseguir més atenció de la que estan rebent en el present.
D’altra banda, alguns psicòlegs creuen que l’ambient en què s’ha desenvolupat la persona juga un paper crucial en les mentides compulsives. Es creu que algunes cultures o entorns poden premiar en grau més alt que altres el fet d’inventar històries grandioses com a forma d’assolir atenció o reconeixement, el que faria més probable l’aparició de la mitomania.
A la llarga, si no es posa solució amb professionals de la salut mental, acaben desenvolupant altres problemàtiques més greus relacionades amb la seva baixa autoestima o baix autoconcepte. La seva mancança d’honestedat en les seves relacions fa que les persones del seu entorn els evitin i els rebutgin, cosa que encara agreuja més la problemàtica d’autoestima i necessitat d’atenció. Els tractaments són complicats, sobretot perquè a les persones que pateixen mitomania els costa moltíssim admetre que tenen un problema, ja que en fer-ho els obliga a enfrontar-se a les seves mancances. El problema més gran està en el fet que, en general, les persones mitòmanes no tenen gens d’interès a canviar i fins i tot amb això menteixen, puix acostumen a assegurar amb gran convicció que el que més desitgen és canviar, però si mai tenen una persona mitòmana al davant, fixin-se en la manera exagerada i melodramàtica en què expressen el desig, les seves paraules són aquestes: “T’asseguro que el que més vull és canviar, jo mai vull fer mal, però si tu no estàs al meu costat, no ho aconseguiré, et necessito, només tu em pots ajudar”, i veuran llàgrimes als ulls, se sentiran responsables i obligats a ajudar-les a canviar, per descobrir en poques hores o dies que els han tornat a mentir, tot el drama tan sols és perquè no volen perdre la persona que els ho aguanta tot.
A un/a mitòman/a l’ha d’ajudar un professional psicòleg molt ben preparat que no caigui en els seus paranys, la persona propera, sigui parella, familiar o amistat sempre serà utilitzada amb i per a les seves mentides.
“El ràpid dolor de la veritat pot desaparèixer, però la lenta agonia d’una mentida mai es perd”, va dir John Steinbeck. La veritat la podem acabar entenent, la mentida no.
