Salvador Cardús i Ros
Precisament perquè s’han acabat les vacances, ara és el moment oportú per planificar el descobriment, o redescobriment, de la pròpia ciutat.
I tal com informava el Diari de Terrassa aquest dimecres passat, podem aprofitar l’oferta de l’Ajuntament d’un programa de setze visites “turístiques” guiades que permeten conèixer la ciutat en la seva dimensió més monumental.
El regidor de Turisme que n’és responsable, Pep Forn, afirma que el coneixement d’aquests espais reforça el sentit de pertinença a la ciutat, i té tota la raó. Una pertinença que caldria treballar en profunditat en una ciutat que, a causa d’uns creixements desmesurats, cada vegada més és viscuda per uns aspirants a ciutadà que hi viuen però la desconeixen quasi totalment. I ho dic amb tota la intenció: aspirants a ciutadà, perquè aquesta és una condició que no és natural, espontània, que no és merament burocràtica, que no depèn només d’un empadronament, sinó que en el seu veritable sentit, implica l’adhesió positiva a la comunitat de la qual es forma part.
Hi ha un cert populisme polític que tendeix a reduir la noció de ciutadania al mer accés a uns serveis públics que han de satisfer els drets bàsics. Però la condició de ciutadà no queda garantida amb la satisfacció d’aquests drets socials. A més, cal el retorn del mateix individu cap a la ciutat amb el seu compromís amb uns deures ciutadans tan fonamentals com els mateixos drets, si és que es vol assegurar el benestar de tota la comunitat. Des del coneixement i ús de la llengua del país, passant pel respecte de les normes bàsiques de convivència pròpies del lloc on es viu i fins a la implicació en la vida pública de la ciutat, entre d’altres.
I és en aquest terreny de la implicació en la vida pública que cal situar el que hauria de ser l’obligada incorporació a la cultura local i a l’interès per adquirir uns coneixements essencials sobre l’espai de convivència que és la ciutat. Per entendre’ns: es pot afirmar que s’és terrassenc i no conèixer la Masia Freixa o les Esglésies de Sant Pere? O sense haver visitat mai el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica? Es pot ser terrassenc sense conèixer res del seu passat industrial tèxtil i no saber que tenim un gran Museu Tèxtil que en dona compte? Es pot ser terrassenc i no conèixer els estralls que hi va fer la guerra civil i el franquisme? I això per no afegir-hi els espais naturals del nostre entorn, que també seria convenient.
És clar que aquesta dimensió desborda del tot el fet de considerar les visites proposades per l’Ajuntament com a “turístiques”. Encara millor si en diguéssim visites de “ciutadania”, si fossin repensades estrictament per a terrassencs i si responguessin a una guia bàsica de ciutadania en què quedés especificat quins haurien de ser els mínims coneixements que tot ciutadà hauria de tenir de la ciutat. I, si ens posem exquisits, es podria pensar en si no es podria atorgar un diploma de “bon ciutadà” a qui hagués fet totes les rutes, com aquell que omple el carnet del Camí de Santiago o fa els Carros de Foc als Pirineus. Per què no ens hi posem?
