Josep Ballbè i Urrit
El passat 20 d’agost es va escaure la diada d’aquest sant, un monjo cistercenc del segle XII. Va morir en aquesta data, tot just fa 870 anys i el calendari ens el recorda.
Malgrat ser enmig d’un entorn cada cop més agnòstic/laic, em plau –pocs dies abans de cloure el mes de vacances per excel·lència– tocar un tema religiós. Per què no? Ben segur que em caurà alguna batussa o crítica. No em preocupa. Hi haurà també, però, lectors interessats en el tema. No me n’he pas d’avergonyir. Ans al contrari.
El Císter és un orde religiós, d’origen francès. Nasqué –a finals del segle XI– com a moviment renovador dins de l’església. Pretenia recuperar la puresa dels orígens, allunyada d’un entorn social aferrat només als béns materials. Té com a regla-norma la de Sant Benet i promou l’ascetisme, el rigor ajustat dins la litúrgia i l’espiritualitat.
A Sant Bernat se’l considera cofundador, d’acord amb el criteri que, per a ell, “la vida de Crist era regla i norma de vida”. En aquesta tessitura, pregar i treballar (“ora et labora”) venen a ser un parell de pràctiques que s’han d’acompanyar de la lectura meditada de la Bíblia. En qualsevol cas, si ja es llegeix poc a hores d’ara –digitalització i noves tecnologies hi ajuden ben poc–, la tasca es fa feixuga. Per no dir ben bé utòpica. Alhora, se’l té com a protector de l’orde.
Havent-se fet monjo, l’abat Esteve Harding l’envià el 1115, amb un grup de monjos, a fundar una nova casa cistercenca a la vall de Langres: la fundació rebé el nom de Clara Vall o Clairvaux i Bernat en fou l’abat. Val a dir que, llavors, tan sols tenia 25 anyets. La seva rauxa, a més, arrossegà son pare i cinc germans, que també van prendre els hàbits. I també ho va fer una altra germana, al priorat de Jully-les-Nonnains… Un fet que palesa, sens dubte, la força del seu carisma personal.
Quatre anys més enllà, Bernat assistí al capítol general dels cistercencs, on es fixà la seva organització definitiva, i es va promulgar la Carta de Caritat, regla i constitucions de l’orde. Fou llavors quan va escriure les primeres obres i homilies. Especialment, l’Apologia, en què defensava els cistercencs davant dels benedictins de Cluny… Punt en què cal remarcar la importància que ell atorgà al paper dels monjos pel que fa a la reforma de la vida eclesiàstica.
Va fundar 68 monestirs per tota Europa: 14 d’ells, a la península Ibèrica (dels quals 6 a Catalunya). A la seva mort, l’orde ja tenia 343 centres, amb 168 dependents de Claravall, i uns 700 monjos vinculats a Claravall.
Al si de l’Església, podem establir que ell va ser el primer a formular els principis bàsics de la mística: una branca teològica caracteritzada per la recerca d’una experiència i encontre personal amb la divinitat. Per tant, al seu darrere cal anomenar–entre d’altres– figures del nivell mediàtic de Sant Ignasi de Loiola, Sant Joan de la Creu o Santa Teresa de Jesús.
Després d’ell, el culte a la Mare de Déu va experimentar una gran revifalla a tot Europa. La seva doctrina sobre el particular defensava la Verge com a font i mitjancera dels béns i la gràcia divines. És ací on crec –en un mes de forta tradició mariana com l’agost– que aquesta temàtica té un relleu especial. Per tot plegat, veig oportú tancar el meu article amb una cita del mateix Bernat: “De tant en tant, un bri de silenci i el viure desenganxat del brogit de les coses mundanes ens pot ajudar a pensar en coses més transcendents”.
