Quan et vas endinsant entre els carrers del barri del Roc Blanc, sobretot en una zona en concret, no el perceps, però saps que en la seva atmosfera es respira olor de nou. Si més no, la part nova, la que lliga sense lligar gaire amb la zona que, durant un munt d’anys es va denominar les “Islas Perdidas”, un conjunt d’edificis, enganxats a la carretera de Martorell, que anunciaven que s’estava deixant enrere la ciutat.
També, com s’ha esmentat en anteriors barris, és una de les façanes de la població. És a dir, és el primer que es veu si hom ve de fora, en la direcció contrària a la sortida. El Frankfurt Yoki és la destinació final. Amb el tallat o amb el cafè, t’obsequien amb una mini magdalena, bastant saborosa, amb llavors de xocolata.
Aquest detall permet obrir un nou tall del meló, el dels cafès que, com amb les cerveses i les tapes a terres andaluses, aporten alguna peça de dolç. No tothom ho fa, però pels que els agraden aquesta classe de gentileses, sempre està bé. A més, el producte està força bo i es hala sense manies. Una bona nota al detall.
El barri, per la seva situació, està lluny de molt i a prop de poc. Falten alguns serveis o, si més no, en falten més d’aquests serveis.
Els edificis, si més no els adjacents al local, es veuen nous encara, com lluents. Contrasten amb les cases i alguns establiments, principalment, bars, que estan situats al costat de la carretera.
Hermetisme
Bastant hermetisme presideix l’escena. Alguna conversa, sobre possibles problemes amb el viatge que s’havia programat. És estiu i els carrers estan bastant buits. No se sent pràcticament res des dels habitatges, pisos molt similars, en general, que conviuen amb la calor d’aquelles hores del cafè amb un silenci que sorprèn.
“Aquí es viu bé”, comenta un noi jove que està estudiant un grau relacionat amb la Comunicació o el Periodisme, no queda gaire clar. En l’àmbit cultural, la seva construcció més rellevant, ni és nova ni fa olor de nova. És l’antic Parc de Desinfecció, un edifici de l’estil modernista que no deixa de ser una curiositat en un entorn amb tanta obra de curt recorregut.
Possiblement, no té l’arrelament que té, per exemple, la Masia Freixa amb els habitants de Ca n’Aurell, però aquí està, inamovible des de 1920. Un atractiu que no es pot negar. De ser considerat com un grup d’illes perdudes a un conjunt d’edificis amb olor de nou.
