Josep Ballbè i Urrit
S’acompleixen, avui, 535 dies des que va esclatar la guerra d’Ucraïna. Qui ens ho havia de dir! Encara, a hores d’ara, em pregunto pel paperot abominable i repel·lent que palesen organismes internacionals com l’ONU o la UE.
Posat a establir concretament personatges rellevants –amb noms i cognoms– als quals els hauria de caure la cara de vergonya, citaria Antonio Guterres, Úrsula von der Leyen o Josep Borrell, entre molts d’altres. No concebo aquest tipus de pseudopolítica passiva, associada al “laissez faire” i a un immobilisme patètic, en ple segle XXI.
No puc obviar, tanmateix, que –per a mi– el màxim responsable d’aquesta brutalitat és en Vladímir Putin, el president de Rússia. No hi ha ningú que li pugui aturar els peus? Què s’espera per lliurar-lo al Tribunal internacional de la Haia? Per a molts governs entre els quals podem considerar l’espanyol –fins i tot els va bé que la maquinària bèl·lica continuï bategant a tot drap. Els ingressos esparverants i mastodòntics per venda d’armament engreixen notòriament la balança del PIB estatal. Haver de sentir, de tant en tant, declaracions “suaus” als mitjans informatius per part de ministres com Margarita Robles o José Manuel Albares, en un to xulesc i totalment hipòcrita, em treu de polleguera.
D’acord amb aquest preàmbul, tot plegat ho situo i centro en l’àmbit de l’odi, sense cap pal·liatiu. No es tracta de cap altra cosa que d’un sentiment negatiu d’aversió envers algú. Es canalitza mitjançant el màxim desig de mal per a la persona odiada. És ací on vull reforçar la meva opinió amb una cita del dramaturg irlandès George Bernard Shaw: “L’odi no és res més que la venjança d’un covard intimidat”. Al cap i a la fi, l’odi ve a ser la còlera dels dèbils… I, sense anar gaire més lluny, aquestes represàlies també les trobem, dissortadament, al nucli central de relacions interpersonals (en el si de famílies o en grups/colles d’amics).
Al llarg de la història, l’odi ha generat molts problemes al món, sense haver-ne ajudat a resoldre ni un de sol. Els actes que duem a terme en què ens deixem dur per l’odi mai no poden ser correctes. Sense cap mena de dubte, l’odi ennuvola el nostre enteniment i controla bona part de tot allò que pensem. D’aquesta manera, aquesta emoció ens converteix en males persones i els actes que realitzem poden assolir un grau detestable. Odiant no es pot viure. Això, dissortadament, hi ha molta gent que no ho té ni ho vol tenir clar. Raó de més per certificar que aquestes persones no poden acreditar un mínim de serenor mental.
El món de les relacions interpersonals milloraria notòriament deixant d’odiar allò que no coneixem en profunditat. Ja deia Confuci que “és fàcil odiar i difícil estimar. Les coses bones són feixugues d’aconseguir, mentre que les fàcils s’obtenen sense gaire esforç”. D’acord amb aquesta tesi, l’odi és com un bumerang que pica més dur qui el llença que no pas el teòric destinatari. No serveix de res tancar-se portes, de cara al futur. Qui no ens diu que, tard o d’hora, pugui arribar un dia en el qual necessitem un cop de mà per part de la persona que menystenim, fent-li la guitza? La veritable font de l’odi prové d’una profunda ignorància, una gelosia injustificada, unes ganes absurdes de gaudi propi fent el mal i una por malaltissa a deixar de mantenir un control absolut de tot el nostre entorn. No puc arribar a entendre-ho.
Els avenços socials i el creixement del nostre món s’arrelen en un principi de senzillesa absoluta: junts sempre serem més forts. No deu ser que sovint ens formem opinions esbiaixades i errònies d’altra gent, sense conèixer-la en profunditat i encasellant-la en un perfil o motlle restrictiu?
Sense voler incidir necessàriament en premisses de caràcter religiós, entenc que tots plegats –i jo, el primer– hem d’aprendre a perdonar. Qui no és capaç d’assolir-ho tampoc no pot plantejar-se arribar a estimar en plenitud. La guerra no pot ser mai la resposta. Imposar els criteris propis per la via de la força defuig el viarany del consens i l’apropament i la negociació d’acord amb postures enfrontades. En gran manera, mantinc que l’actitud que fa per conrear i viure en un ambient farcit d’hostilitats i rebuig esdevé el reflex de la mateixa inseguretat. El llast de l’odi no minva amb més odi. Tot el contrari!
Els mitjans de comunicació (escrits i audiovisuals) ens trepanen el cervell, un dia rere l’altre, amb notícies prou esgarrifoses. Tenen a veure amb el fenomen de la “violència de gènere”, les guerres o la crònica de successos més macabra… Com el recent assassinat i esquarterament d’un metge colombià per part d’un vailet espanyol, a qui se li devien “fondre els ploms”. Detestable, execrable, abominable… No m’acabaria el llistat d’adjectius per definir-ho. En tot cas, “cada pal que aguanti sa vela”. O “cadascú que carregui el mort”. Heus ací un tema per a una profunda i llarga reflexió personal!
