Cada nom de cada barri té la seva història particular i, en el cas del d’avui, és aquella narració típica que, pot sonar a sopar de duro, però que és real al cent per cent. No cal ser molt eixerit per relacionar que, si al barri se l’anomena Cementiri Vell, és justament per aquest motiu, perquè anys enrere, hi havia un cementiri. Això sí, en els seus inicis, per acollir als cossos dels militars.
Encara que un barri no sigui de dimensions espectaculars, no ha d’estranyar que no es viu de la mateixa manera en una punta que en l’altra. En aquest cas, però, la compactabilitat del Cementiri Vell és inqüestionable i, tot en si, fa l’aparença de ser d’una homogeneïtat considerable.
Un tallat al bar El Racó, més a les hores del vermut que no pas com a complement del croissant o de l’entrepà, promou que no es trobi molta gent. Agost, divendres i més a prop del migdia que no pas del matí, fan que hi hagi poc marge per a la conversa.
Hi ha un diàleg de caràcter polític entre un client i el que regenta el local. Una dona, que també s’ha decantat per un cafè conta que el barri, si més no en aquell tros de l’artèria principal, la rambla de Sant Nebridi, té parts noves i altres de més antigues, i hi ha hagut força moviment de persones pel veïnat.
Es queixa que, a la petita rambla de més avall, el passeig de Joan Miró, l’activitat comercial no s’ha acabat de consolidar mai. Elogia, però, la presència d’una bona part de zona verda, la plaça de Joaquim Ventalló. “Està bé tenir espais com aquests al mig del barri” o al seu voltant, deixa anar, més o menys d’aquesta forma.
Centrant la conversa
La política continua centrant la conversa i costa entrar-hi, ja que resulta que es parla d’una política d’un altre país, perquè un dels dos ponents és originari d’algun lloc de l’Amèrica Llatina. Es lamenta d’algú que mana al seu país i que no el treuen del poder ni amb aigua calenta. Ben mirat, el mateix que passa aquí.
Les inquietuds o els possibles problemes que pugui tenir el barri semblen enterrats davant aquesta qüestió i aquest governant que es veu no marxa de la cadira ni a trets.
La dona es fa ressò de la notícia que el pont del Cementiri Vell, una mica deteriorat, passarà per l’adreçador i l’arranjaran gràcies als Next Generation. El pla Marshall actual, però amb fons europeus. “Ja li tocava”, murmura, no molt convençuda, amb aquella sospita molt arrelada que ningú dona res a canvi.
