Encara que hi ha qui es pensa que la marxa a les nits de la ciutat va començar a finals dels noranta, molt abans, ja hi havia locals de sobres per anar a moure el cos, prendre algun combinat i mirar de lligar, activitat molt més complicada llavors si es compara amb altres èpoques més modernes. Si més no, aquesta era la sensació.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui
Per a molts dels lectors nostàlgics que, segons ens diuen, es pengen cada dia a aquesta secció per recordar, veure l’accés al Chapeau, una de les mítiques sales per ballar i passar l’estona del passat, potser no podran reprimir alguna llàgrima o, més aviat, reviuran algunes estones passades.
Recordar, que deia el poeta, es tornar a viure. O potser no ho deia el poeta, potser era un tros d’una lletra d’una cançó d’aquelles nyonyes. També, ja immersos en dites que apareixen qui sap d’on, hi ha qui diu que el record no ens envelleix o allò tan clàssic de “el que roman en el record, mai mor”. Per acabar amb aquest tema, no podia fallar allò de “recordar és viure, encara no es pugui viure només del record”.
Passant pàgina i tornant als moments de lleure dels anys vuitanta, també mereix menció especial la discoteca del Gran Casino, possiblement on ja no anaven els joves que passaven pel Chapeau, perquè consideraven que era per als més grans.
