Presumiblement, el panorama que es pot contemplar a la imatge més vella de les dues d’avui, defineix com mai tot el que es va dur a terme, amb posterioritat, perquè l’immoble en qüestió es convertís en tot allò que es pot visionar a la instantània actual. Si algú ha llegit tota aquesta tirallonga sense acabar patint a l’hora de respirar, es mereix un bon premi.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nuria Torrens
La foto és del carrer de Galileu i és de 1982, any del Naranjito, com sempre anem recordant. Si algú no sap qui va ser el Naranjito, ho té fàcil. Preguntant, com es deia, s’arriba a Roma. El cas és que aquest intens canvi d’imatge de l’edifici representa el pas d’una època on tot s’anava obrint en molts aspectes, polític, social, cultural i altres, a un era actual on, a cada minut que transcorre, hi ha una innovació. Va tot tan de pressa que ni el fum es detecta.
Canviar l’estil, la imatge o l’aparença no és un privilegi de les construccions. També passa amb les persones i, per això, hi ha professionals que s’hi dediquen. Molts d’ells venen al cap, segur, i entre ells un perruquer que ens va deixar el passat mes de maig, Lluís Llongueras.
És molt patent que no és el mateix, un canvi de “look”, com es va dir col·loquialment durant molt de temps, d’un edifici que el d’una persona. Així, d’entrada, l’edifici no es queixa si no li agrada.
