Ramon Bosch
Rafael Jiménez Asensio és un profund coneixedor de l’administració pública espanyola, de les seves carències i de les seves capacitats de millora o, per dir-ho ja en termes galdosians, de la seva capacitat de regeneració.
Un coneixement que ha traduït en un bon grapat de llibres i en innombrables monografies acadèmiques. Ara tot aquest coneixement l’ha destil·lat a “El legado de Galdós”, un llibre singular, perquè no és habitual que un especialista en Dret administratiu es dediqui a la crítica literària o, per ser més exactes, que algú faci servir un autor literari com a canemàs per a un assaig sobre la política i l’Administració espanyola del segle XIX. I és aquesta originalitat el que fa realment atractiu aquest llibre.
El principal encert d’aquest assaig és la superposició de plans que en moltes de les seves pàgines planteja l’autor. El primer pla, i el més abundant, és la confrontació entre els episodis i períodes històrics i el seu reflex en l’obra galdosiana, especialment els comentaris sobre la política i l’Administració que fa Galdós per boca dels seus personatges. Jiménez Asensio enriqueix aquest primer pla amb un joc de miralls sobre el moment polític que vivia Espanya quan Galdós escrivia aquelles pàgines dels “Episodios Nacionales” o de “Miau” o de “Fortunata y Jacinta”. I l’autor encara hi afegeix un tercer pla, que és l’acarament dels dos anteriors amb el moment actual,en el sentit de contemporani, d’Espanya. Les conclusions que es deriven de l’encavalcament d’aquests tres plans queden perfectament expressades pel professor Jiménez Asensio en l’epíleg d’aquest llibre: “Llama la atención, en todo caso, cómo más de cien años después de la desaparición física de Galdós, España sigue intentado desatar torpemente los innumerables nudos que el autor reflejó en su obra:estamos siempre estancados en esa visión ectaria y excluyente de las dos Españas; continuamos hablando de reformar o regenerar la política, si bien seguimos teniendo una política y actores políticos con muy escaso reconocimiento público (cada vez menor);carecemos aún de una Administración pública totalmente profesionalizada y efectiva; y, last but not least, perseguimos, con escaso pulso y pobre resolución, el modom de alumbrar definitivamente instituciones sólidas”.
Aquesta és la tesi del llibre, que es demostra al llarg de les seves pàgines i que comparteixo. Qui hagi treballat a l’Administració pública o simplement hagi estat un observador atent de les circumstàncies polítiques contemporànies difícilment hi pot estar en desacord.
Efectivament, Galdós ens interpel·la perquè a través de les seves novel·les fa un exercici intel·ligent d’explicació de l’estat exhaust del país que li va tocar de viure situant correctament els orígens d’aquells mals polítics i burocràtics en determinats episodis del segle XIX espanyol: el regnat de Ferran VII, el despropòsit i salvatgisme de les guerres carlines, el desori de la I República, el caciquisme, l’ultracatolicisme, el caïnisme… uns mals que encara als nostres dies continuen condicionant la política espanyola.
Galdós va ser també víctima d’aquest caïnisme, que practica d’una manera excel·lent el Partit Popular els nostres dies i, per què no dir-ho, també l’independentisme: quan sonava fermament el seu nom com a candidat al premi Nobel, l’Espanya més reaccionària va recollir milers de signatures que van fer arribar a l’Acadèmia sueca “con la finalidad, diu Jiménez Asensio, de matar civilmente a un compatriota suyo y hacerle perder así su oportunidad de oro de recibir tan merecido laurel. Un bochornoso espectáculo con el que la parte más intransigente de este país impidió que uno de sus mejores literatos contemporáneos obtuviera el premio Nobel, simple y llanamente porque no era “de los suyos”.Així s’escriu la (nostra) història!
