Salvador Cardús i Ros
Som capaços de salvar un vell rètol de carrer que havia anunciat un producte de neteja, o de recol·locar mitja dotzena de llambordes al Passeig amb la ridícula excusa de mantenir-ne la memòria històrica, mentre tapem el mural de Santiago Padrós de l’antic Banco Hispanoamericano del carrer Major.
Qui ens entengui, que ens compri. Sobre l’interès de conservar el rètol de Netol a la Font Vella se’n podria parlar molt. I de la instal·lació dels pans de llambordes al nou i irreconeixible passeig del Comte d’Ègara amb l’excusa de preservar-ne la memòria històrica, només s’hi pot fer broma. Però aquests casos prenen relleu quan els posem al costat de la instal·lació de pladur que ocultarà el mural de Santiago Padrós al nou establiment del carrer Major.
D’entrada, és digne de comentari el fet que un local del carrer Major on abans hi havia el gran Banco Hispanoamericano s’hi acabi instal·lant una perfumeria de la cadena Druni. I és que el canvi diu molt dels temps actuals. El carrer dels grans bancs s’ha transformat en el carrer de les perfumeries i mitja dotzena més de franquícies -l’honor el salva cal Paloma-, assenyalant una transformació profunda de l’economia i dels costums. Així, mentre als bancs pagues per tenir-hi uns quartos dels quals ja ni et donen interessos, quins no deuen ser els marges que estem disposats a pagar per satisfer el culte al cos i que permeten aquesta substitució d’activitat comercial!
La qüestió, però, és la del mural de Santiago Padrós que la ciutat ja havia perdut de vista si no fos pels excel·lents treballs de la historiadora de l’art d’Ana Fernández en un dels quals, Tessel·la a tessel·la. Els mosaïcistes de Sant-Yago Padrós, havia posat l’atenció en el seu taller. Santiago Padrós, a part dels seus vincles amb el règim franquista, i fins i tot més enllà del valor més o menys gran de l’obra artística, mereix l’atenció i el respecte de la ciutat cap a la seva extensa i particular obra. És cert que en el cas que ens ocupa, aquest “Mural de les monedes”, si s’analitza amb prejudicis ideològics, pot explicar la indiferència que fins ara ha merescut. Ben justificat per a un banc de nom hispanoamericano, en canvi, la memòria del mal anomenat “descobriment” d’Amèrica i les referències al diner, avui dia pot provocar alguna esgarrifança. Però l’art ja ho té això: sempre remet al context històric en què s’ha creat i, per tant, a episodis que vistos des de l’actualitat poden resultar incòmodes o fins i tot condemnables. També és el cas del retaule dels Sants Metges de Lluís Borrassà i la coneguda amputació d’una cama “racialitzada”, i no per això el “cancel·larem”, oi?
Que se salvi el mural és primordial, i això sembla garantit. Però, n’hi ha prou? Es pot permetre que quedi tapat? Algú creu que s’entrarà a la perfumeria per contemplar-lo? Si la seva localització en un establiment comercial on ha perdut la seva dimensió simbòlica esdevé inadequada, no seria recomanable traslladar-lo a un nou espai museístic on es pogués exposar degudament reinterpretat? En el mateix MNACTEC –el mural va d’història del diner i les monedes, de tecnologia de les expedicions…–, no s’hi podria trobar un lloc adient?