Com si fos una “trainera” solcant les aigües de la badia de La Concha, el flamenc a Terrassa ha fet una “ciaboga” en els darrers anys. L’objectiu? Canviar de rumb el món del flamenc, fent-lo passar d’una expressió andalusa vinculada a els cases regionals, per un gènere musical en sí mateix.
“Això no és folklore, és música”, dispara el terrassenc José Luis G. Cañadas, membre de la penya Flamencologia. El seu company Pedro Limón, andalús i nouvingut a la ciutat des de 2003, afegeix: “Volem ser una entitat cultural com el Club de jazz, que són aficionats a un gènere musical concret”.
De fet, l’entitat ha fet recentment el pas de desvincular-se de les cases regionals i entitats de Cultura Popular, per emmarcar-se estrictament en l’àmbit de promoció cultural. Una “ciaboga” que els situa, de fet, en l’avantguarda d’un canvi de narrativa que és especialment interessant a la Catalunya metropolitana de les migracions de les dècades dels 50 i 60. “No cal ser andalús ni gitano per venir aquí”, diu Limón, nascut a Huelva i aficionat al “Recre” (club de futbol més antic de l’Estat).
Cañadas (esq.) i Limón, al local de la penya / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Limón explica que hi ha dues grans corrents al món del flamenc, avui en dia. La corrent gitanista (tot i que hi ha països amb comunitat gitana que no fan flamenc”), i l’andalusista.
La 3a via
Però en aquest “tablao” de La Maurina (a l’Avinguda ďÀngel Sallent, 23) són una tercera via. Centrada en la música i que no mira la data de naixement del DNI. “De fet, aquí sortiria un flamenc més aviat de ‘8 apellidos catalanes”, diu amb el símil de l’exitosa comèdia que va donar continuïtat a “8 apellidos vascos”. “Aquí ve gent a tocar i cantar amb els 8 cognoms catalans”, diu. “De fet, Catalunya és una potència en el món del flamenc. Hi ha músic catalans tocant amb Farruquito. Hi ha catalans tocant arreu del món”, explica.
Però diu irònic: “Si anunciem un concert de ‘José Luis de Terrassa’, em venen 20 persones al local; mentre que si ve ‘José Luis de Jerez’, em venen 200”.
De fet, creu que fins a cert punt, la identificació entre els andalusos migrats al Vallès i el flamenc és de vegades més simbòlica que real. “Una persona que va migrar a terrassa amb 4 anys, l’ha aprés a terrassa”. No hi crítica, però: “La gent trobada a faltar els seus costums les seves romeries…”, diu. D’aquí que es generessin les cases regionals, però que no han de tenir el monopoli del flamenc.
Fotografies de cantants que hi han passat / NEBRIDI ARÓZTEGUI
A més a més,també sostenen que és un gènere musical que s’ha instrumentalitzat políticament. “El flamenc era eminentment reivindicatiu. De fet, durant la Dictadura hi va haver censura”, explica José Luis G. Cañadas. “Però Franco l’associa al folklore andalús i a la i a la marca d’Espanya”. O com la copla “espanyola”. “Hi ha hagut un intent de confondre la gent”, remata.
Acollida
Un dels nouvinguts a la Peña és el terrassenc Óscar G. Villa, qui porta anant-hi des de fa un any. “Em van rebre molt bé, molt acollit. Sempre tens al cap aquesta cosa si tothom ha de ser andalús, però el tòpic no és per res real”, explica.
Encara que té arrels andaluses per part de mare, diu que no és el tret que el defineix. “Soc aficionat a la guitarra de tota la vida. La flamenca m’agradava, però la trobava molt tècnica i difícil. Però durant la pandèmia em vaig apuntar a classes on-line”, explica sobre el seu recorregut vital.
Óscar G. Villa ha estat triat Vocal de la nova Junta de Flamencologia, paritària, que va ser escollida al juny.
Actuació dominical a la penya / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Pedro Limón, fins ara president, dona el relleu. I explica, sobre la importància dels “neosocis” com Oscar. “Al flamenc, depèn per quina porta hi entris, no hi tornes”. Per exemple, no combrega amb els “criticons”, que van a un espectacle i sembla que només cantin bé tots els “cantaors” que ja són morts.
I és que Flamencologia, amb una “ciaboga” històrica i socis de 8 cognoms catalans, trenca estereotips. “A nosaltres no ens afecta la Feria de Abril o El Rocío. A nosaltres el que ens treu espectadors és la programació cultural de qualitat”.
Escoltar en silenci
El local de la Peña Flamencologia trenca alguns dels estereotips associats al món del flamenc. Com ara que tot sigui “jarana” i “palmes”. Pedro Limón explica: “El silenci és el màxim senyal de respecte. Aquí, durant les actuacions, no s’escolta ni una mosca”.
Encara més: “Aquí, com si t’has fotut 5 quintos. Com no callis, no duraràs ni 10 minuts”, diu. Una altra cosa és el que passa quan acaba ‘actuació professional. “Si llavors t’ajuntes una colla a una taula i t’arrenques amb una buleria, entre amics, llavors sí que es canta i s’aplaudeix”, explica.
