Xavier Marcet
Fet per perdurar. Les coses que no deixen rastre, les que no presenten cap indici de llegat normalment són coses amarades de mediocritat.
Preguntar-se què deixem, és un exercici fonamental. Manllevo el títol d’aquest article d’un famós llibre de Jim Collins, un dels grans del management del segle XX. Un llibre aparegut el 1994 que va tenir una gran influència, va ser traduït a vint-i-cinc idiomes. Collins pretenia identificar les característiques de les empreses “visionàries” aquelles que tenien com a mínim cinquanta anys i que semblaven construïdes per perdurar.
Seria una bona lectura també per aquells que es dediquen a la política i a la gestió pública. Allò que no ha deixat res significatiu en el darrer mandat, per què cal continuar-ho? si no ha servit per res, el normal és que un servei, o un programa, o un projecte decaigués. Fos eliminat. Però això és molt estrany. Per diversos motius. 1) les organitzacions públiques són enormement inercials. Tenen estructura i pressupost i això és més important que la pregunta de si donen resultats o no. 2) per prejudicis ideològics. Són recursos que no donen cap resultat, però és incòmode, no és políticament correcte dir que no hi ha cap iniciativa. No serveix per res, però manté viva una narrativa políticament correcte. 3) per no saber exactament què fer amb les persones que estan assignades a un servei, i manca valentia dels líders de l’organització per fer una veritable transformació. 4) no hi ha coratge o capacitat per fer un exercici pressupostari de base zero. És a dir, pensar en què és obligatori i en què és estratègic gastar-se els recursos d’una administració.
Ara que comença un nou mandat i hi ha moviment de cadires en els àmbits de gestió, seria el moment de fer un cert examen de consciència respecte de tot allò que ha evidenciat una manifesta mediocritat. Un Ajuntament com el de Terrassa té la seva complexitat, hi ha àrees que funcionen molt bé i d’altres malament. Hi ha projectes que deixen empremta i altres que deixen símptomes d’indolència o d’incapacitat. Ara és el moment de pensar en què caldria fer neteja. De vegades es creen serveis o àrees per un cert empatx d’ideologia que es demostren amb cap impacte real significatiu i si no es revisen en el canvi de mandat la inèrcia se’ls menja.
Fer les coses més senzilles ajuda. Sofisticar innecessàriament només aporta engrossir les endogàmies. El camí més curt no és protocol·litzar-ho tot. El camí més curt és pensar i actuar amb sentit comú. Ara és un bon moment per repensar molts serveis, aportar criteris d’eficiència en uns àmbits i guardar recursos per explorar noves formes de crear valor públic. El que els regidors i els nous tècnics no facin en poques setmanes ja no ho faran, s’ho menjarà tot la inèrcia.
Moltes vegades les organitzacions es deterioren per acumulació. Tots els que passen per una àrea van deixant cosetes, a vegades interessants, a vegades ocurrències, a vegades manies, i els processos, els programes, es van apedaçant i de tant apedaçar-los acaben desfigurats. Caldria un cert valor per fer un exercici de posar el rellotge pressupostari a zero per a l’any 2024 i tornar a començar. Primer, quines obligacions té l’ajuntament i quan valen. Segon, quina estratègia de ciutat tenim, on tenim els focus i les prioritats. Tercer, quins són aquells serveis que cal potenciar, quins són els cal reestructurar o fusionar per guanyar eficiència, i quins són aquells que cal tancar.
Liderar vol dir també, saber desfer nusos i evitar els laberints inútils. Tornar a la senzilla amb sentit, és molt més fàcil. El camí més curt és pensar i actuar. El camí més fàcil és deixar que les inèrcies pensin per nosaltres.
