Els costums i idiosincràsia de les classes populars del segle XX van desapareixent, també les de Terrassa, en un espai públic higienitzat i prefabricat.
Anàvem adormits i amuntegats dins el cotxe, però eufòrics pel dissabte de platja que ens esperava. Encara ens trobaríem amb més amistats a l’Estartit. Així que a l’altura de Badia, quan la C-58 empalma amb l’AP-7 i cal triar si vas a Girona o Tarragona, vam girar cap a l’esquerra.
És, potser, una cruïlla que determina la classe social dels terrassencs. I sovint (que no sempre) encaixa amb el paràmetre de parlants de català cap a dalt i de castellà cap a baix. Un fet sociològic que es podria explicar genealògicament (les cases familiars a la Catalunya Vella), així com perquè els migrants dels 50 i els 60 van comprar la segona residència on era més barat (1) i on es construïa més (2).
Tanmateix, també n’hi ha que no tenen ni la casa del poble ni l’apartament familiar. Són les persones migrades, que van a la platja amb la Renfe. Ergo: només van (o quasi) a les platges on arriba la Renfe. Platges urbanes com la Barceloneta, tot el Maresme i la Costa Daurada (que poc afortunadament -i no per casualitat- fou rebatejada com Tabàrnia).
Qui fa ús, avui dia, de les platges urbanes? Les persones migrades. Els turistes sense pasta. I estan massificades, és clar, perquè això és el que molta gent es pot permetre. Tan estrany i tan bonic, entre el miracle i el desastre és on vivim.
Però no cal sortir de Terrassa. Poc més d’uns minuts a Vallparadís per constatar l’ús massiu de les famílies nouvingudes i en gran part racialitzades. Ho expliquen les condicions materials: ni segona residència, ni la casa de l’àvia al poble, potser ni cotxe ni casal d’estiu.
Des de fa tres estius, a més, les piscines municipals tanquen al migdia (inicialment i raonablement per motius covid). Però el seu manteniment ha fet que un costum tan propi de la cultura de les classes populars del segle XX, com dinar a la piscina amb menjar portat de casa, ja no es pugui fer.
Em recorda a noves prohibicions del segle XXI, com que la canalla jugui amb la pilota a determinades places. Com la multa que uns jubilats van rebre (després retirada) per recollir les olives d’un fruiter d’un parc públic. Com les traves burocràtiques per minvar el nombre de fogueres que es fan per Sant Joan. Com la por raonable que ens facin fora, si quatre veïnes traiem la cadira a sota de ca nostra, al carrer de la Palla.
Perquè el carrer ja no és nostre. Tampoc el camp. Com les caòtiques hortes més avall de Can Jofresa, quan la riera s’enfila en paral·lel a la carretera de Rubí.
Hi passo un dia sí, un dia no. Corrent. D’ençà que la majoria van ser desallotjats a finals de juny, el silenci s’ha fet fort en una escletxa periurbana amb peculiar banda sonora: gossos bordant, ocells piulant, granotes raucant… Tampoc hi ha migrants cultivant l’hort per poder emportar-se res a la boca. Ni els iaios cultivant-lo per passar l’estona i sentir-se útils.
És impossible, perquè els meus avis van morir a Bilbao el 1979 i el 1986. Però si hagués nascut a Terrassa, m’agradaria que fos un iaio. Un iaio, amb el seu hortet cultivat. Potser romantitzo els costums de les classes populars, però no pas la pobresa. Barraquisme agrícola a Can Bosch. Persones amb carències materials heretades. La por a tornar a quedar en la misèria, en un sentiment que jo, fill d’una família privilegiada, ni tan sols arribo a intuir.
No és l’única desaparició de l’estiu. El rocòdrom Gravetat Zero va haver de tancar i les màquines ja han enderrocat la nau tèxtil –del segle XIX– que habitava. Part de l’anomenat Districte Zero era un espai d’afinitat per a moltíssima gent. La terciarització implacable els ha expulsat i la següent nau prou gran per acollir-los la van trobar al parc Vallès i ara cal anar-hi en cotxe.
La pèrdua de les pràctiques de masses del segle XX és progressiva (i en cap cas exclusiva de Terrassa). Què fem? Bons amics terrassencs han marxat últimament a viure a Rellinars i a Castellar. Han travat relacions veïnals fraternes i intenses, per una vida més col·lectiva que no individual. Ho parlo amb ells i em diuen que estan contens, però que no hauria de ser diferent de la urb. M’agrada el que escolto.
I fa pinta que no ens en sortirem, ni tot anirà bé, però plantejarem una ètica popular que trencarà la genealogia de la pobresa.
