Opinió

La realitat computacional

Carles Fornell

És possible que algunes vegades ens hàgim preguntat si vivim en una simulació o si el nostre món és real.

Nosaltres no sabem res del passat, només pel que explica la història, però i si no fos real? I fossin només imatges implantades? I els nostres sentits no deixen veure. Només veiem un 5% del món real, encara que aquest 5% està limitat i fraccionat. El món que tenim davant dels nostres ulls no és una veritat absoluta, la realitat ens pot sorprendre. Si estiguéssim en un laboratori de proves, seria possible en adonar-nos de la transformació de les coses. El científic Rich Terrile, director computacional de la NASA expert en planetes, pensa que serà possible crear realitats en el futur i que nosaltres podríem estar en una d’elles. També hi ha la possibilitat de viure en una Matrix d’un sistema computacional d’una civilització avançada. Actualment, estem realitzant simulacions de ficció, on hi ha poca diferència del que estem explicant, al capdavall, funcionem amb algorismes matemàtics.

Segons Rich Terrile, hi ha indicis que vivim en una simulació. El primer indici correspon a l’univers, que es regeix per regles matemàtiques i és molt estrany que tot el que veiem es regeixi per lleis matemàtiques predictibles i computables. El segon indici és el bit d’un ordinador, hi ha una mesura mínima de l’univers finit, encara que els científics han pogut veure més enllà de l’àtom. I el tercer indici és que la percepció del nostre món funciona com una generació de procediments.
El món existeix si el mirem a una determinada distància, en què apareixen nous objectes i elements a mesura que avancem, és com si ens moguéssim en un Sandbox [“màquina virtual que pot executar codis de programari”] de la nostra vida. Com podem demostrar que vivim en una simulació, doncs buscant errors al sistema, cosa que no tingui sentit a les lleis de la física. La paradoxa de les nostres equacions és el límit de la velocitat de la llum, i poden ser límits al programa que impedeix recórrer la nostra simulació en temps real, donant temps al programa per adaptar-se. Altres científics pensen que la prova més clara que vivim en una simulació és que el nostre univers està plenament ajustat. Si canvies qualsevol variable del programa o una alteració mínima de les forces naturals de l’àtom, seria irremeiable per a la formació dels planetes. Hi ha milers de milions de combinacions possibles, però només n’hi ha una que fa possible l’existència de l’univers.

La mecànica quàntica ha trobat moltes coses estranyes al programa. Quan intentem veure l’energia i la matèria de prop semblen granulats, es pixelen com passa a una pantalla de televisió. Més enllà de la simulació informàtica, realment sí que vivim en una simulació i es pot demostrar.

La realitat que veiem no és la que percebem pels nostres sentits, allà fora hi ha un món infinit ple de matisos, colors, formes i dimensions, fins i tot sons que mai no hem sentit. Hem de pensar que només el 5% és la realitat que correspon a la matèria visible. L’univers està constituït pel 25% de matèria fosca i un 70% d’energia fosca que mai no arribarem a veure. La nostra visió és limitada a la panoràmica d’una ciutat, no és la que creiem veure. Per exemple, si ens posem unes ulleres per veure tot l’espectre electromagnètic, veuríem una realitat pixelada de totes les longituds d’ona possibles. El nostre cervell també és limitat, està dissenyat per veure l’espectre de llum dels nostres ulls que poden interpretar i assolir la barreja de colors.

Quan mirem la natura el que estem veient són la varietat d’altres longituds d’ona, però hi ha una fallada, els colors tampoc no existeixen, és una percepció mental d’aquestes ones. Si fóssim un ésser adaptat, en processar l’estat de coses veuríem que només hi ha llum, partícules d’energia condensada que és matèria, camps quàntics plens de molècules i àtoms. Pel que fa als sons, hauríem de percebre totes les freqüències possibles, fins i tot les ones de ràdio, de manera que el caos al nostre voltant seria immens. Amb el temps passa el mateix, nosaltres percebem el pas del temps adaptat a la nostra evolució, però el temps no és només relatiu, sinó que no existeix. On creiem que hi ha una ciutat hauríem de veure tots els esdeveniments possibles de tots els temps possibles. No deu estranyar que la nostra incapacitat per veure el món tal com és ens és oculta als nostres ulls per no saturar la nostra ment.

Hem de pensar que en un futur la nostra consciència es podrà descarregar en un núvol informàtic com si fos una aplicació d’un programari. L’evolució ens ha fet escollir la informació del món de manera fraccionada, així que el nostre cervell filtra la major part de la informació i ens mostra la part que necessitem per veure i escoltar. És possible que aquest sigui l’objectiu de sobreviure. Si tinguéssim una visió mil vegades més potent, podríem veure el nostre cutis ple d’escates amb els porus supurant ceres i greixos a través de la pell, potser ens produiria rebuig de nosaltres mateixos. També en l’alimentació veuríem sobre el nostre menjar ambulant àcars i microbis fent un aspecte de fàstic que deixaríem de menjar i possiblement moriríem de gana. Tècnicament, som cecs de l’espectre d’ones electromagnètiques, a excepció d’un petit espai de llum visible compresa entre els 700/400 nanòmetres, i més enllà no és possible conèixer altres rangs que existeixen.

Amb els sons passa una cosa semblant, detectem freqüències entre els 20 Hz i 20 KHz, més enllà d’aquest rang no podem sentir els infrasons i tampoc els ultrasons. Amb la nostra ment passa el mateix, consisteix en la incapacitat de percebre de manera global més enllà de tres dimensions. Com es pot comprovar, el cervell construeix la realitat, recull la informació i crea un patró adaptat perquè puguem interactuar com a éssers biològics. En resum, simular el món que veiem vol dir que vivim en una simulació creada pel nostre cervell. El cervell interpreta la realitat i els nostres sentits limitats que fa que no puguem percebre. Ho sabem gràcies a la ciència i tecnologia, que capten textures, sons i imatges que no percebem. Si no fos per ells, pensaríem que el món és tal com ho percebem amb els nostres sentits limitats. El que experimentem de manera subjectiva són etiquetes implantades pel nostre propi cervell. Amb els animals passa una cosa semblant, se’ls mostra el que necessiten segons la seva evolució, ells viuen una simulació semblant a la nostra, però amb diferències.

Al capdavall, hem evolucionat al mateix planeta amb la diferència que els animals tenen desenvolupat alguns sentits i els nostres semblen estar atrofiats. Per exemple, els gossos tenen desenvolupats l’olfacte i l’oïda, els ocells tenen desenvolupada la visió, veuen més colors que nosaltres i objectius que nosaltres no veuríem. Però sí que hi ha colors, sons i dimensions que no podem imaginar a l’espectre electromagnètic del cosmos. Nosaltres ens ajudem amb la tecnologia per detectar altres espectres com els raigs X, l’infraroig, etc. Normalment, els animals perceben el temps de manera diferent de nosaltres, depenent de la fusió de parpelleig crític. Per exemple, una mosca percep més informació per unitat de temps que altres animals; els animals amb ritmes metabòlics ràpids perceben el temps molt lentament. El temps no és absolut, canvia d’una espècie a una altra. També sabem que hi ha altres dimensions a les quals no podem accedir.

Hi ha evidències que el nostre univers està constituït per un volum finit, corbat sobre una quarta dimensió que no podem entendre. Encara no tenim proves de la seva existència, però tenim una intel·ligència lògica per pensar-hi. Som esclaus de la Matrix del nostre cervell, les nostres sensacions visuals, auditives i temporals són simulades i limitades per la nostra ment. L’univers és informació, una informació que és processada i filtrada pels nostres cervells, igual que ho fa la ràdio, la televisió o internet, que transformen la informació en sons i imatges. És impossible sortir de la Matrix del cervell mentre siguem humans, i no seria bo accedir a la realitat de l’univers sense el nostre ordinador cerebral. Hi ha massa informació que necessita ser processada i filtrada. Cada ésser conscient veurà el seu univers particular i estarà en el seu propi temps. Si algun dia arribem a comprendre el que som, serem conscients de la realitat.

Einstein deia: “El que és incomprensible de l’univers és que sigui comprensible”.

To Top