Josep Ballbè i Urrit
Emprar la censura com a bandera i arma llancívola és terriblement abominable.
És, ni més ni menys, el que fa Vox a diferents indrets del país de la pell de brau. El més cardat de tot plegat rau en el fet que compten amb la complicitat i la benedicció d’un partit com el Popular. Una formació que sempre havia presumit de constitucionalista. Amb l’afany de sortir a la foto i remenar les cireres, tant els és blanc com negre. El quid només implica fer soroll. Que es parli d’ells. De fet, tot indica que endarrereixen les agulles del rellotge cronològic de la història un munt d’anys enrere. Pretenen reviure les urpes vergonyoses d’un neofranquisme feixista, dictador i vomitiu.
Sense anar gaire lluny, l’Ajuntament de Burriana (Castelló) ha cancel·lat la subscripció –a la biblioteca municipal– a les revistes catalanes “Cavall Fort”, “Camacuc”, “El Temps” i “Enderrock”. Les dues primeres, publicacions infantils, dessota un argument patètic argument del seu batlle: “No vull seguir ajudant a promoure el separatisme català amb diners dels ciutadans”. Santiago Abascal, el líder de Vox, pixa fora de text etzibant-nos que “cal alliberar la cultura del seu actual segrest ideològic”. On s’és vist aquest cúmul de barbaritats?
El llistat de tupinades d’aquest partit polític fa esfereir. A Gijón, la regidora de Cultura perjura que no contractarà artistes que s’expressin en asturià. A Briviesca (Burgos), es veda una obra de teatre pel sol fet de reviure la vida d’un mestre republicà. A Bezana (Cantàbria), es fa el mateix amb una pel·lícula on dues dones es fan un petó. Al poble madrileny de Valdemorillo, acaben de censurar l’obra “Orlando”, de Virginia Woolf, acusant-la de tractar la sexualitat des d’una visió massa agosarada. També a Getafe, han exigit a l’alcalde socialista retirar qualsevol connotació sexual de l’obra “La villana de Getafe”.
Casualment, em pregunto si el pas següent –aconseguint entrar en la dinàmica de pactes després del 23-.J– implicarà proposar l’aprovació d’una llei, al Congrés dels Diputats, el títol de la qual no diferiria gaire d’un “la calle es mía”. Qui no recorda Fraga Iribarne com a ministre d’Informació i Turisme! Valga’m Déu! El nyap de la llei del “sólo sí es sí” fora “peccata minuta”… en el supòsit de voler fiscalitzar la professió periodística.
Escriure en català mai no pot ser un delicte. Als nens de Burriana, per exemple, se’ls impedeix senzillament accedir al dret que tenen d’endinsar-se en el nucli de la cultura i llengua catalanes. Quina ment més malaltissa i recaragolada pot adduir que un parell d’opuscles editats al Principat fomenten el separatisme? Que deixin d’inventar-se fantasmes! Alhora, els refrescaré la memòria: “Cavall Fort” va néixer l’any 1961, gràcies a la implicació directa dels bisbats primer de Vic… i després de Girona i Solsona. El bisbe de Solsona, llavors, era justament Vicente Enrique y Tarancón, fill de la mateixa Burriana. L’any 1945, amb tan sols 38 anys, n’havia estat nomenat bisbe, on seria 19 anys seguits. Ai si ara alcés el cap davant d’aquestes tropelies que quatre eixelebrats fan al seu municipi.
Que no oblidin, tampoc, que arribà a presidir la Conferència Episcopal Espanyola i que va gosar enfrontar-se fortament davant del dictador Franco. Curiós, oi? Algú ho havia de dir… i, si els cou, que es gratin!
