L’educadora social terrassenca Silvia Fernández va fundar Arte Paliativo i recentment ha rebut el Premi Social Princesa de Girona 2023.
S’esperava rebre aquest premi? No. Em semblava que arribar a la final ja era un gran premi. I va ser una sorpresa. Quan ens van fer la proclamació i va ser totalment inesperat.
De totes maneres, no és el primer premi que rep Arte Paliativo. Sí, però podem dir que aquest és un premi molt important perquè valida i dona molta difusió i ho hem notat molt i també ha fet d’altaveu.
Això passa, que depèn d’on surts, la repercussió és més gran. A vegades fas alguna cosa important, però com la fas a l’habitació d’un hospital, llavors en té menys.
Per què es va formar en Educació Social? La meva germana té una malaltia no diagnosticada i a casa sempre hem estat molt en contacte amb això, amb la malaltia i en tema de serveis socials i tenia clar que volia treballar amb persones. També vaig pensar a fer Psicologia, però em vaig decantar per Educació Social i també tenia clar que volia fer alguna cosa relacionada amb l’art, que també era com la meva passió, perquè he pintat pel meu compte. Volia ajuntar les dues coses i ho vaig fer en el treball final de grau i d’aquí va venir Arte Paliativo. Un amic qui em va dir que per què no ho portava a la pràctica.
D’on neix la idea d’Arte Paliativo? Arran de veure a la meva germana i a mi mateixa i al meu pare, que és músic, en primera persona, dels beneficis de l’art i de com t’ajuda a deixar-te anar i a aflorar les emocions. I tenia clar que ho volia fer i vaig triar hospital i final de vida, perquè em va semblar el més complicat i en el que no estàvem gens presents. Aquí no hi ha educadors socials i art-terapeutes com a altres països, com els Estats Units o Anglaterra. I va ser com una manera de començar a posar aquesta llavor perquè, a la llarga, ho puguem tenir en la sanitat pública.
Quins eren els objectius inicials? Tant jo com la Neus Frigola i la Laura Maestre, que van entrar després, el nostre objectiu era molt ambiciós, que la Medicina fos més integrativa i més holística i que s’atenguin totes les dimensions, no només la física i la biològica, sinó també la social, l’emocional i l’espiritual. El nostre objectiu era un canvi de paradigma a nivell de medicina.
Com va començar tot? Vaig començar el primer any fent la prova pilot a l’Hospital de Terrassa. Va ser el primer que em va obrir les portes perquè ja tenien un comitè de salut integrativa, i això va fer que entenguessin molt fàcilment cap a on volia anar amb aquest projecte.
/ Alberto Tallón
Estan especialitzades en persones que els queda poc de vida? Al principi vam començar molt especialitzades en cures pal·liatives, però amb els anys, el concepte s’ha anat dilatant i no només estàs a pal·liatius quan et queden pocs dies. Nosaltres també hem obert el paraigua, perquè en un procés de malalties tens moltes pèrdues i nosaltres acompanyem en aquest procés. L’art ajuda a elaborar aquest procés de pèrdues, que poden ser pèrdues d’habilitats, pèrdua d’alguna part del cos o d’algun somni que no es podrà complir per la malaltia.
Quines disciplines artístiques poden ajudar més? Depèn de la persona. Fem art-teràpia i portem un carro ple de materials i pot ser costura, pintura, escriptura, cuina o també la tecnologia per als adolescents. Tot molt personalitzat.
Hi ha persones que no volen participar? És part de la nostra intervenció, que ens puguin dir que no i en un hospital ja és important, perquè no pots dir que no a moltes coses. Però qui en dius que no, la setmana que ve ens pot dir que sí i també pot anar bé que estigui enfadat i et tiri la cavalleria per sobre, perquè en aquests processos hi ha molta ràbia i molta tristesa.
I què és pitjor, el dolor emocional o el físic? Crec que estem preparats per pal·liar el físic, que és terrible i és molt invalidant, però hem de treballar més a acompanyar aquest dolor emocional, que a vegades es barreja. Hi ha infermers que ens diuen que quan estem nosaltres, demanen menys calmants..
Ens preocupem per aquesta gent vulnerable? Cada cop la cosa va canviant i la pandèmia ens ha portat una cosa bona, que hem sabut estar tancats dos mesos, com gent que està dos o tres o quatre mesos tancats a una habitació d’un hospital sense sortir i com la música, la pintura o la cuina ens dona il·lusió i això, sobretot, és el meu treball. És important tenir il·lusió i sentit de la vida..
Aquesta societat amb tantes presses tampoc ajuda. No. A vegades, estan allà als hospitals aïllats i una mica com invisibles.
I les administracions ajuden? Un dels nostres objectius és fer molta difusió i sensibilització. Hi ha d’haver qualitat de vida i quan diuen que no hi ha res a fer, sí que hi ha molt a fer. I nosaltres acompanyen en la soledat, el patiment i la gestió de les emocions. I quan més difusió fem, les administracions es contagien. Falta molt camí i aquest premi ha sigut valuós per a això.
Silvia Fernández, de Terrassa, rep el Premi Fundació Princesa de Girona
