Joan Carles Castell, gerent de la botiga Samarretes
Treballava en una empresa de plàstics, fins que l’any 1992, tot va canviar. La seva parella estava estudiant Publicitat i “li vaig proposar, mentre no trobava feina d’allò seu, obrir una botiga especialitzada en les samarretes”, ja que creia que era un article que donava molt joc.
Van començar “molt de zero”, recorda, i assegura que “tot ha canviat molt, perquè ara personalitzem molt més” que als inicis. Afegeix que “aquí no hi ha límits i el ventall és molt ampli i intentem no donar-li fet al client i que sigui ell qui aporti la idea”.
Els hi demanen samarretes per comiats de solter, aniversaris, jubilacions i altres coses, però no tenen producte estampat propi. “Nosaltres no dissenyem, personalitzem amb el que el client ens demana”, manifesta.
“Ens demanen de tot i hi ha gent que pensa molt, i algunes són molt friquis, però molt divertides”, assegura. “Abasta moltes edats i molts públics”, comenta. També tenen dessuadores o motxilles i “no estem tancats a què si ens demanen un article que no tenim en exposició” no el descarten i el poden oferir.
Entre els colors més demanats pels clients, destaca que són el blanc i el negre, sobretot aquest últim, si bé explica que “tenim proveïdors que tenen quaranta colors” diferents de samarretes i tots es poden trobar.
Tot allò que està relacionat amb la roba ja li agradava de sempre. “Quan tenia 13 o 14 anys, em comprava revistes de moda, com L’Uomo o Bazaar”. “M’ho gastava tot en roba quan era jove”, apunta.
