Salvador Cristau i Coll, bisbe de Terrassa
Hi ha persones que es consideren molt desgraciades. I és veritat que hi ha situacions desgraciades a la vida, algunes de molt greus.
Però jo voldria referir-me ara a aquelles persones que no saben afrontar una dificultat, una contradicció; persones que, quan les coses no surten com havien pensat, sovint trenquen els seus compromisos, es fan enrere, o bé es lamenten i es consideren els més desgraciats de l’univers, tot i que de dificultats, de contradiccions i de coses que no surten com un havia pensat tothom en passa a la vida.
Són persones, que podem ser també nosaltres mateixos, persones que viuen centrades en el seu problema, tancades en elles mateixes. I cada vegada que hi ha un problema en el camí de la seva vida consideren que aquell problema és el més gran del món, i per això se senten els més desgraciats de tots, trenquen de vegades els seus compromisos i responsabilitats i es queden tancats en ells mateixos.
Humanament parlant, a aquestes persones jo les convidaria a mirar més enllà de si mateixes, més enllà de la seva realitat i del seu problema. De situacions d’aquestes el món n’està ple, tothom se’n troba, de dificultats i crisis. Això no ha d’impedir que, si s’han adquirit responsabilitats a la vida, s’afrontin en bé d’ells mateixos i dels altres. Però més encara, els diria encara que miressin més enllà de si mateixos per obrir-se als altres, i veure quants n’hi ha de patiments en el món, i de sofriments molt més grans que els seus. I és que viure centrats en nosaltres mateixos, en els nostres problemes ens va tancant progressivament en un pou sense fons, ens va esgotant i enfonsant cada vegada més.
Jesús mateix ho diu també a l’Evangeli. Repeteix de diverses maneres que no hem de tenir por, que hem de confiar en ell, que hem de tenir més fe: “Per això us dic: no us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre pare celestial els alimenta, No valeu més vosaltres que no pas ells? Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, per demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps” (Mt 6, 25-34).
Hi ha una poesia força coneguda que ens pot ajudar també en aquest sentit, un fragment de l’obra “La vida és somni”, de Calderón de Barca, que diu així:
“Diuen d’un savi que un dia tan pobre i míser estava, / que només se sustentava / d’unes herbes que collia. /N’hi haurà un altre, entre si deia, / més trist i pobre que jo?; / i quan el rostre va girar / va trobar la resposta, veient / que un altre savi anava agafant /les herbes que ell anava llançant”.
Encara que, més clara és l’afirmació de Jesús a l’Evangeli: “Vosaltres busqueu primer el regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més” (Mt 6,33).
