Xavier Marcet
Terrassa ha estat una ciutat industrial. Avui és una ciutat de serveis molt menys industrial. A la ciutat el PIB industrial havia superat el 50%.
Avui això és història. No viurem de la nostàlgia. Viurem de la nostra capacitat de concretar noves oportunitats. Però tornar a tenir una ciutat on la indústria sigui molt significativa no és gens fàcil. No n’hi ha prou amb voler-ho. Necessitem actors privats que inverteixin i que facin créixer les indústries que ara tenim a la ciutat.
Per què és sensat reindustrialitzar la ciutat? Senzillament per què les ciutats industrials són les més equilibrades que hi ha. La indústria ha estat tradicional l’ascensor social amb més capacitat. És una forma de creació de riquesa socialment pròspera. Quin tipus d’indústria ens caldria? Una indústria respectuosa amb el medi ambient (això a inicis del segle XXI no és negociable) i una indústria que sàpiga decantar la nova equació entre tecnologia i persones a favor de les persones. No ens interessen indústries que siguin un eixam de màquines amb quatre persones destorbant. Necessitem comunitats professionals potents, que basin la seva competitivitat en ús intens de les tecnologies actuals, però en la que les persones facin la diferència. Tenim indústries d’aquestes? Evidentment. Algunes no estan en el terme municipal, però tenen una àmplia projecció a la ciutat com Ficosa, Circutor o El Parc logístic Sanitari. Tenim a la ciutat empreses consolidades com Telstar, com Kern Pharma, com Pastissart, empreses que creixeran com Sensofar, tenim “start-ups” molt prometedores en biotecnologia o internet de les coses. Terrassa manté indústries significatives en diferents sectors, queden empreses tèxtils i del metall que havien estat els grans motors econòmics de la ciutat.
Què caldria fer per reindustrialitzar la ciutat? Primer tenir molta humilitat. No és fàcil. Voldria ser el primer a fer les recomanacions que els proposo des de la humilitat. Només ens en sortirem si fem apostes serioses, poc orientades a la galeria. Quins són els eixos que caldria per tenir una política industrial seriosa.
En primer lloc, no oblidar que l’estratègia són les persones. Fer grans documents, grans pactes, no serveix de res si no hi ha qui les porti a terme. Sense el “know-who” tot és aspiracional. Per tant, cal trobar interlocutors que facin possible la reindustrialització. Les polítiques públiques massa sovint tenen subjectes tan anònims que acaben sent només teòrics i no passa mai res.
En segon lloc, disposar d’espais en tota la ciutat per a empreses de dimensió i per empreses industrials petites que no molesten dintre la trama urbana. Algú hauria de reflexionar sobre la pèrdua d’oportunitats per un excés de zel en les nostres burocràcies municipals que estan darrere dels permisos de creixement o d’ubicació d’activitat econòmica. Cal tenir una actitud de respectar la norma des de la proximitat i la sensibilitat per fer possible projectes industrials potents. El que no pot ser és que per una porta l’Ajuntament posi un megàfon a favor de la indústria i que a altres departaments només es trobi puntillisme normatiu que desincentiva qualsevol projecte emprenedor. Necessitem crear riquesa per a tenir una ciutat equilibrada.
En tercer lloc, ser proactiu. Visitar totes les empreses de Catalunya susceptibles de creixements importants i algunes d’Espanya i internacionals fent una feina de venda activa de la ciutat. Això Terrassa no s’ha fet des de fa molts anys. Per fer-ho cal posar al davant de la reindustrialització algú que sàpiga que és una empresa, que parli el llenguatge de les empreses, que sàpiga els codis de sostenibilitat i d’equilibri del què és una empresa. Preferiblement, algú amb àmplia experiència en el món empresarial que pugui parlar en primera persona i que els interlocutors el reconeguin com una persona que sap de què parla. Més que fer grans campanyes publicitàries, el que cal és visitar a empreses de forma consistent. Fer una bona selecció i visitar-les. No és tan difícil imaginar quines són les empreses que creixeran els propers anys.
En quart lloc, tenir una persona de referència en la maquinària municipal. Algú que se senti responsable a nivell polític i a nivell tècnic del creixement industrial. Cal saber qui no dorm per aquest tema. L’alcalde també hauria d’ajudar, encara que l’empresa no sigui la seva gran especialitat. Desburocratitzar radicalment la promoció econòmica, posar una persona de referència i que ell es mogui per dintre l’Ajuntament.
En cinquè lloc, donar molta fluïdesa a la relació amb la Cecot, la Cambra de Comerç, els sindicats i tots els que puguin ajudar. No cal fer grans manifestos. Cal treballar. Voler que les coses siguin veritat, no només que ho semblin. L’autenticitat és un valor diferencial.
En sisè lloc, repensar completament tot el que fem en innovació i emprenedoria. Ja no podem fer les polítiques de fa deu o quinze anys. Cal donar un altre tipus de suport als emprenedors i a la innovació. Cal fer un reset en promoció econòmica.
En setè lloc, només tenir un indicador. Quin és el PIB industrial de Terrassa el 2023 i quin volem que sigui el 2027 al final del mandat. La resta seran falòrnies.
