Salvador Cardús i Ros
Aquest divendres 7 AVAN celebrarà trenta anys amb una gran festa al parc de Vallparadís. L’origen d’AVAN es troba en la iniciativa privada de 26 famílies amb malalts “amb demència” -fa trenta anys no es filava tan prim a l’hora d’anomenar certes malalties-, que primer constitueixen una associació i més endavant, la fundació.
No entraré en els detalls d’una història exemplar de la qual aquests dies ja s’ha anat informant. Vull dir, de com s’ha anat expandint pels Vallesos, de la progressiva professionalització de l’atenció oferta, de la diversificació de serveis destinats a persones amb malalties neurològiques o de la complicitat que ha anat trobant en les administracions públiques, en empreses i altres organitzacions i, és clar, en un estol de voluntariat i contribucions de particulars.
D’AVAN, en primer lloc, m’interessa molt destacar-ne l’origen. És a dir, en el fet que neix de la iniciativa privada, per atendre unes necessitats assistencials que en aquells moments no rebien del sistema públic. D’entrada, es podria pensar que es tractava només de fer una feina de substitució, qui sap si transitòria, a l’espera que la sanitat pública se’n fes càrrec. Però el que és més destacable és que aquella iniciativa no es va limitar a satisfer les necessitats de les famílies directament afectades, sinó que ràpidament va evolucionar cap a una organització de servei públic. I aquest és un valor particularment destacable especialment en temps de desconfiança cap a la iniciativa privada. Perquè, com en aquest cas, la iniciativa privada no s’ha d’associar automàticament amb l’interès privat, sinó que en moltes ocasions és guiada per una consistent voluntat de servei i solidaritat pública.
El segon fet destacable és que una organització d’aquestes característiques no s’ha limitat a fer feines de suplència i de segon ordre, sinó que ben gestionada, ha acabat desenvolupant un paper de lideratge i innovació, en aquest cas, en l’atenció a les malalties neurològiques. Les administracions públiques, lamentablement, solen quedar atrapades en un burocratisme que les llasta greument -a part d’altres servituds polítiques-, i sovint els impedeix ser capdavanteres. I això és així, tant és si parlem de camps com els de la sanitat, els de l’educació, els de la recerca científica, i molts més.
És per això que, en darrer lloc, AVAN ha esdevingut un cas exemplar de col·laboració pública-privada. Afortunadament, les administracions públiques, i en particular les locals, han entès aquest paper fonamental. Però encara és més impressionant l’actual més d’un miler de famílies associades -de 26 a 1152!- i un nombre similar de persones ateses, la cinquantena de professionals que hi treballen, les desenes d’empreses col·laboradores i, molt particularment, els més de 260 voluntaris.
Tot plegat, és senyal d’una societat molt millor de la que solem veure representada en els telenotícies. En temps tan convulsos com els actuals, tan incerts, tan desafiadors, i per tant tan mancats de bones notícies, els trenta anys d’AVAN són la bona notícia. I, atenció: com AVAN, moltes altres organitzacions d’iniciativa privada i servei públic que cada dia ens ofereixen la bona notícia de la seva existència. Terrassa mola i és fotogènica, va dir Nebridi Aróztegui al seu pregó. Cert. I Terrassa és capaç d’exercir un lideratge solidari i compromès, com demostren els trenta anys d’AVAN.