Joan Carles Folia, Coach Advance Life
La darrera dècada ha presenciat una transformació dels sistemes polítics de molts països, amb la incorporació de figures polítiques que pertanyen a noves generacions enmig d’una crisi de la idea del polític professional.
En el cas d’Espanya, el 2015 va acabar el bipartidisme amb la irrupció al Congrés de nous partits com a conseqüència de la crisi econòmica. Des de llavors, el país s’ha enfrontat a una crisi institucional, amb la celebració de quatre eleccions en cinc anys.
La ciutadania identifica els polítics, els partits i la política com el segon problema del país a l’últim baròmetre del CIS i la veritat és que la professió de polític s’ha convertit en una opció fenomenal per poder guanyar-se la vida sense cap compromís. Poden dir mentides, poden arribar al poder pactant dos o tres perdedors, poden dir una cosa i demà l’altra i el millor de tot sense cap conseqüència que els suposi haver de rendir comptes davant dels electors i la justícia. De fet, no és un fenomen nou: ha passat sempre, passa ara i continuarà passant més endavant. Bàsicament, hi ha dos motius pels quals les persones es poden dedicar a la política: esperit de servei públic, en desús, o aspiració professional. El món de la política està ple de persones amb aspiracions professionals. El seu objectiu és triple: col·locar-se, perpetuar-se i, sobretot, jubilar-se en condicions de privilegi. Per tal d’aconseguir-ho no reparen en res i, si cal, arriben a l’extrem de renunciar a la dignitat personal. L’últim cas de la senyora Guardiola a Extremadura és un exemple molt singular i concret d’aquesta idea. Aquesta política de pa sucat amb oli després de veure’s abocada a la pèrdua del poder va posicionar-se a favor del pacte amb Vox pel futur de la seva regió passant per sobre d’acords que tinguessin a veure amb el rebuig a la violència masclista. Quin compromís per a la seva regió, arriba al cor el sacrifici de pactar amb una formació política amb essència i ADN, d’odi i supèrbia. Arriba al cor de tothom.
I continua dient la senyora: “Jo no he mentit mai. Els meus principis són els mateixos. El que he fet és dialogar. El diàleg ha de ser un èxit col·lectiu i una societat que treballa per l’acord i el treball és una societat que avança”, va explicar. Que hagi arribat a un acord amb Vox no implica que estigui en contra del que pensa. “No assumeixo els postulats de Vox igual que ells no assumeixen els del Partit Popular. Som partits diferents, que ens entendrem i que hem posat al centre l’interès dels extremenys. Tots dos fem renúncies”, va especificar.
El manual del bon polític ja sabeu que està basat en una sèrie de postulats que sempre ha defensat l’incommensurable Groucho Marx que sempre manifestava obertament: “Aquests són els meus principis; si no li agraden en tinc uns altres” i amb aquesta expressió podia sortir-se’n de qualsevol situació complicada. En Groucho sense saber-ho ha marcat el camí dels polítics a l’hora de poder esgrimir arguments de defensa de les seves accions i paraules, que si no us acaben d’agradar, no patiu que en tinc unes altres.
Intento trobar les característiques del bon polític i trobo això: fer de polític significa prendre decisions pensant en els altres, acceptar errors, distribuir bé els recursos, entre altres característiques, però per què és una característica, la més important, perquè la principal funció del polític quan estigui al poder, és arribar a consensos que us permeti ampliar el vostre nivell d’acció i tenir un espai polític ampli per a la presa de decisions. A més ha de ser una persona que expressi transparència, no només que sigui transparent, també ha de comptar amb una bona oratòria per poder convèncer a tothom de la seva implicació.
Perdoneu, però en algun moment de la lliçó m’he perdut perquè no conec a cap polític que pretengui actuar seguint aquestes pautes.
