Triquell presenta diumenge a la nit el seu darrer disc “Entre fluids”. Ho farà amb un concert a Vallparadís, en l’espai El Jove, a partir de les 20 hores. Cesc Fuentes (Sant Quirze, 2000) es va donar a conèixer a la primera edició del programa “Eufòria”. De fet, va quedar en la mateixa posició que la terrassenca Carla Miralda (segona). Tanmateix, s’ha mostrat crític amb el model de “talent show” i les conseqüències que tenia en els joves participants. Com ara en ell mateix. “Bombombomclac a la ju-gu-ju-gu-ju-gu-lar”.
En les teves entrevistes, és especialment destacable com exposes la teva vulnerabilitat i els problemes derivats arran d’“Eufòria”. Ho fas perquè és sanatori per a tu mateix o per pedagogia? Crec que ho faig per les dues opcions. És híbrid. Per una banda, tinc consciència de fer pedagogia, perquè les persones que tenim una certa rellevància mediàtica també tenim certa responsabilitat. Però, a més, sent jo un home normatiu, m’ajuda a conciliar-me amb el que vindrà.
L’elevat grau d’exposició és una nova manera d’entendre la salut? Una ètica d’expressar els sentiments, que potser és generacional i que potser els nostres pares no farien? Doncs està clar que el tema està canviant. S’està desestigmatitzant. Hem de parlar del que toca! L’edat, el gènere… Són barems, orientatius… Ens cal parlar-ne amb independència d’ells.
Pretens que les teves lletres i cançons també transmetin aquesta mateixa línia narrativa? Trobo que cal fer un equilibri. O sigui, si faig una cançó que digui que m’he fotut una ratlla, he anat de putes i després he atropellat tres cadells, doncs probablement no és massa responsable per part meva. Però també he de trencar amb el discurs. El que s’espera de nosaltres a nivell líric és diferent del que transmetem quan parlem.
Cultives una estètica “glam”, als videoclips sembles el David Bowie català… Tots tenim uns models, uns cànons, uns referents… I cadascú veu com els incorpora. O com no. Jo dic que un cop vaig començar a tenir visibilitat, no triava ni el repertori dels temes que cantava ni la vestimenta. Així que ara, evidentment, tinc el meu propi codi estètic. Però pot ser un discurs volàtil, líquid. Vull anar amb una jaqueta metàl·lica i llumetes? Bé. Vull anar en pantalons curts? També.
Portes les ungles pintades, com en Lildami i altres músics… M’explota una mica el cap -i no sé si és per edat-, però cap amic meu hagués gosat a portar-les a l’institut… La masculinitat està per destruir-la. O com a molt, per deconstruir-la i fer-ne una altra. Anem al mateix punt que fins ara: què s’espera d’un noi normatiu? Que no mostri la meva vulnerabilitat. I fins i tot dur corbata, americana, mostrar-se com un senyor… Uf, jo connecto amb una altra cosa.
Hi poses la veu, però el projecte musical és més ample, oi? Sí, és el Projecte Triquell i tenim un equipàs. Som un gremi de penya, que fins ara hem convergit en interessos. Aquesta gent, a mi, m’han salvat el cul.
Als videoclips es percep una narració estètica molt treballada, en tot el que us envolta. Tenim certes referències compartides, clar. Però aquesta narrativa també ens l’hem de saber petar.
Un dels singles més sonats ha estat “CBD i espardenyes”, on critiques la teva pròpia mercantilització arran de la fama. I ho visc amb contradiccions! Evidentment, és metanarrativa, perquè hi ha molta part d’experiència pròpia. Però en general, es pot ampliar a moltíssimes persones del sector musical. La indústria musical i els programes televisius de “talent show” generen productes. Així que són com un camió que transporta fruita. Però jo em sento el productor d’aquesta fruita, així que vull que estigui ben remunerada, ben tractada… És que tela marinera amb la indústria musical. Però bé, darrerament m’he reconciliat.
Et sents en pau amb, diguem-ne, aquells inicis televisius teus? Però jo feia música molt abans, això no són els meus inicis. Però bé, en tot cas, sí. M’he reconciliat sobretot amb l’equip humà d’aquell temps, que per a mi està per sobre de la indústria. De vegades, intentant fer la revolució, també cal aturar un segon i concentrar-se en la gent. Deixar-se portar una mica per la seva aura. Jo m’estimo la penya, tot i que tingui crítiques a la cúpula.
Què té Triquell a la seva llista d’Spotify? Doncs a veure, que ho miro… La darrera cançó que he escoltat és de Little Simz. Uf! És la Lauryn Hill de l’actualitat! I a veure… també tinc Phil Collins, Alizzz, Boney M… És una mica una “llista Diògenes”.
