Salvador Cardús i Ros
Per raons diverses, les darreres setmanes he hagut de passat força estones a sales d’espera hospitalàries. I el balanç és, sense excepció, aquesta: ningú, en cap cas, portava un llibre, un diari o una revista per llegir. Llevat del què fes amb el mòbil, però la impressió no és que fos lectura.
La gestió del temps a les sales d’espera –no parlo del retard per a les intervencions quirúrgiques– és una qüestió que no sé si el sistema sanitari té prou estudiada. Quantes hores d’espera diàries, per posar el cas d’una ciutat com Terrassa, es consumeixen als CAP i en els serveis d’urgència? I, per tant, vista l’habitual total inacció dels pacients i acompanyants, quantes hores es perden diàriament per cada mil terrassencs, mig somnolents o pensant en les musaranyes?
Ara bé, aquest article no vol tractar la qüestió del temps perdut, sinó de la lectura no feta. I és que aquesta constatació de l’absència de pràctica lectora a totes edats i condicions socials -que és la de les sales d’espera- ha coincidit amb la recent notícia del baix nivell de comprensió lectora dels nostres alumnes a quart de primària. Sí: a Catalunya estem just per sobre de Ceuta i Melilla, i per sota de Canàries, Andalusia, Astúries i de la mitjana espanyola i europea. Tenim nivells molt baixos, similars a Turquia. Quina deu ser la mitjana de comprensió lectora terrassenca? Per què, sense cap mena de dubte, aquesta baixa comprensió lectora té un efecte devastador sobre els posteriors nivells educatius i fins a la mateixa universitat.
L’estudi serveix per desmentir tòpics -com el de l’efecte covid, perquè hi ha països amb tancaments escolars molt més llargs i amb nivells de lectura molt més alts-, però sobretot posa damunt la taula una de les grans causes de la desigualtat social. Els nens d’ambients culturalment pobres, senten -i a vegades escolten- al voltant de 620 paraules per hora, mentre els d’ambients culturalment rics, 2.150. Els segons, explicava fa poc Gregorio Luri a “El País”, en fer quatre anys, hauran sentit 40 milions més de paraules que els primers. I l’escola és l’única institució que ho pot compensar, ni que sigui en part.
Ningú amb dos dits de front pot dir que, avui dia, la lectura no és important. La comprensió lectora té a veure amb la comprensió del món, i si no es té, tampoc s’entén la societat en què vivim, cada vegada més complexa. A més, no ens deixa indefensos davant d’una desinformació cada vegada més intensa. Però, és clar, la lectura exigeix -com a mínim- dues coses. Una, l’exemplaritat. I si els grans -començant pels pares i mestres- no llegeixen, tampoc no ho faran els petits. I, segon, demana interès per aprendre, perquè llegir vol dir enfrontar-se a paraules desconegudes que cal anar incorporant als mateixos instruments de comprensió de la realitat.
La constatació que no es llegeix a les sales d’espera de les instal·lacions hospitalàries, tampoc als parcs i jardins, ben poc als vagons de tren, i fins i tot relativament a les biblioteques, hauria de preocupar-nos tant com altres formes més visibles de desigualtat. Que els terrassencs llegissin també hauria de ser una prioritat del govern municipal per combatre no tan sols la ignorància que facilita segons quina mena de vot, sinó sobretot perquè combat la desigualtat. Amb resultats a mitjà termini, sí, però molt més eficaç que la majoria de les polítiques “immediatistes” que se solen practicar. Però, la comprensió lectora, constava a cap programa electoral?
