Quina seria la resposta d’un lector -diguem-ne- “mainstream”, si li de plantegem: Quin museu existeix a Terrassa que exposi pintura?
Potser sabria dir -o potser no- que el Museu de Terrassa es divideix en diferents subseus, entre les quals la casa Alegre de Sagrera i el Castell Cartoixa com a espais d’exposició pictòrica.
Però fins i tot així faria curt, doncs tampoc no son equipaments dedicats íntegrament a l’art local. D’aquí la pregunta (i el neguit) que expressa Domènec Ferran a la tertúlia “Volem un Museu d’Art local a Terrassa?”, organitzada per la Sala Paüls al Bar Culla.
La tertúlia estava batejada amb forma de pregunta, per animar l’intercanvi d’opinions, malgrat que per a Domènec Ferran no és cap interrogant. Sinó més aviat una afirmació. “És una anomalia important que Terrassa no tingui un museu d’art local, sent la tercera ciutat poblacional de Catalunya”, sosté.
L’historiador de l’art Domenèc Ferran / NEBRIDI ARÓZTEGUI
3% de les obres
Però no només per la dimensió de la ciutat, sinó també per la col·lecció que s’hi podria exhibir. “Als magatzems del Museu de Terrassa hi ha guardada una obra ingent, d’entre 200 i 300 artistes locals i d’alta qualitat”, explica. Uns fons museístics que actualment no és visible. “De fet, entre la casa Alegre i el castell Cartoixa, tan sols es deu exposar el 3% dels quadres dels que disposa l’Ajuntament”, explica gràficament.
D’aquí la necessitat de tenir un contenidor, on mostrar contingut. A més a més, també s’hi podria exposar el fons de col·leccionistes particulars terrassencs, com Jordi Planas i Josep Guindo, que així ho han verbalitzat en el passat”, enraona Ferran. I també el fons que custodien les entitats Amics de les Arts i LaFACT Cultural.
“El moment ens demana: Què hem de fer ara? Mantenir-nos igual? Què faran els hereus, de les col·leccions? Què passarà, en el futur?”, es pregunta Ferran.
Al seu parer, no només és un problema per l’Ajuntament, sinó pel conjunt de la ciutadania.
Assistents a la tertúlia / DT
El galerista Jordi Paüls, responsable de la Sala Paüls, creu que és “una idea que el sector cultural de la ciutat demanda, des de fa molt anys, com a projecte de ciutat”.
Però malgrat s’hi fes, encara sobrevolarien dubtes. Servirà de res, fer un museu? Què més cal fer, més enllà de l’exposició? Com es fa per tal que la majoria de la població el senti seu?
En tot cas són supòsits i conjuntures, perquè ara per ara no hi ha pressupost assignat ni està sobre la taula. “La resposta política a les nostres peticiones sempre ha estat que no hi havia diners”, sosté Ferran, qui va ser director del Museu de Terrassa al llarg de diverses legislatures. “Ara bé, per fer el Teatre Principal i l’Auditori bé qua van trobar diners. Sempre s’han espavilat per aquelles disciplines artístiques que els interessa”, afegeix amb un lament.
En canvi, Arxius, Biblioteques i Museus sempre queden relegats al final de la cua. “Cap partit ha parlat de cultura durant les eleccions municipals”, retreu l’exdirector del Museu. “Encara més: Al nou cartipàs, ha desaparegut la referència a Arxius, Biblioteques i Museus!”, diu ara, més aviat escandalitzat.
Mentrestant, altres ciutats del nostre entorn, fins i tot d’una configuració socieconòmica similar, sí que tenen un Museu d’Art. Aquí arriba la rivalitat, l’argument dolorós. Sabadell té el seu propi Museu d’Art local.
