Mossèn Antoni Deulofeu
La crítica és bona, legítima i necessària. Però Sr. Ramon Bosch, des de la banalitat és impossible construir diàleg i respecte en una societat tan plural i diversa com la ciutadania de Terrassa.
Vaig tornar a llegir l’article de la carta dominical del bisbe Salvador a la qual vostè fa referència. I vaig copsar, com des de la seva reflexió epistolar, el bisbe ens acompanya en l’àmbit que ens ajuda a viure el sentit i el significat de la fe. Penso que el Diari de Terrassa la recull setmanalment per donar cabuda a una veu significativa de la nostra ciutat, al bell mig de moltes altres veus d’aquesta ciutat plural.
En les seves paraules veig aquesta voluntat d’aportar la tradició bíblica i la tradició de l’Església com a resposta a una aspiració vital certament molt cercada i anhelada a la nostra societat tan òrfena de referents. Es tracta del desig de trobar la companyia i la proximitat de Jesucrist. En un món tan individualista i amb tanta consciència de soledat, el bisbe Salvador, des d’una perspectiva existencial, presenta la Solemnitat del Corpus com una bella expressió de Jesucrist en la seva íntima presència, personal i comunitària amb nosaltres.
Vostè, en el seu escrit, agafa el vocabulari de la tradició bíblica i catòlica, el posa descaradament, i potser malintencionadament, fora de context, l’arrenca del seu substrat de sentit, i el col·loca, amb certa frivolitat, a la plaça de la irrellevància i la banalitat. Això seria semblant a posar un “grafiti” a les pintures murals del segle VI de la Seu d’Ègara, perquè algú pugui considerar absurda la divinitat de Crist, que és, en darrer terme, el motiu que va moure els artistes a plasmar-ho en les pintures de Santa Maria i Sant Miquel, davant de l’arrianisme tan present en aquella època.
Dit això, jo quan entro a l’església de Sant Pere ho faig per la seva porta principal, que, si se n’adona, es troba al lateral, al costat. I això té a veure amb la simbologia cristiana, perquè a la creu, des del costat de Crist, el nou Adam, per la llança del soldat, en brollà sang i aigua i neixen les fonts de salvació. Davant això, em pregunto, Sr. Ramon, què he de fer? Potser ens posem a tapiar la porta del costat i n’obrim una de nova a la façana de la plaça per, d’aquesta manera, minimitzar la manca de comprensió d’un fet tan agressiu com “la simbologia del costat de Crist”?
En fi, i amb tota confiança, Sr. Ramon, creu que la banalitat aporta alguna cosa profunda i significativa en l’àmbit del debat cultural actual? Crec honestament que no. No em preocupa tant que s’aprimi més la parròquia, sinó que s’aprimi més la intel·ligència i el respecte.
