Victor Manuel Punzano
Res, ni una paraula, ni una línia, ni una sola lletra ha aparegut als mitjans de comunicació.
Tampoc hi ha hagut cap polític local que lamentés l’incident, ni una piulada, ni dues línies de Facebook, ni una mínima preocupació pel que ha passat, i em pregunto un minut de silenci? Jo mateix em responc amb desànim perquè a ningú li importa.
La qüestió és que una persona, adulta, anciana, va decidir anar-se’n per sempre, al cor d’un dels municipis més turístics de la costa catalana, i ho va fer de la manera més dura i commovedora. Una cadira al balcó per poder fer el salt. Qui té coratge per fer-ho? Com pot ser que una persona es pugui sentir tan sola envoltada de tanta gent.
Va emprendre per compte propi el tan temut viatge sense retorn, horroritzant tots els qui van veure el seu peatge, destrossant la seva família, els seus veïns, els seus amics, si és que en tenia. Tota una vida plena de records, d’il·lusions, de tristeses i alegries va quedar sepultada sota una lona, en un carrer fred del municipi en qüestió envoltada de policies, de bombers i forenses. Però a qui li importa? Potser serveis socials estava al corrent de la situació? Potser va ser motivat per un fet irremeiable o s’hi hauria pogut fer alguna cosa? I el servei de Salut Mental? Són preguntes que possiblement no tenen resposta. Però almenys aquí queden.
Què hi ha darrere d’un suïcidi? Ens ho preguntem cada cop que passa. La resposta mai no arriba completa, potser perquè la relació entre la vida i la mort és més propera del que arribem a imaginar, d’aquí sorgeix la nostra por a la realitat, i d’aquesta por, el tabú. No podem consentir que a les nostres fabuloses vides, en què regna la felicitat i la bellesa, l’èxit i l’abundància hi hagi éssers tan summament desgraciats que no encaixin en el puzle de les aparences d’un món malaltís i obsessionat per Instagram i TikTok, on la decrepitud, la pobresa, la malaltia física o mental i l’ancianitat més que un hàndicap són el més gran dels prejudicis. La rumorologia popular assumeix, per tant, que les persones suïcides són éssers turmentats de per vida i que les seves temptatives suïcides formen part de la tristesa i la desgràcia, de la solitud o la infàmia. Fets que no coneixem ni volem comprendre. Podem lamentar-nos, solidaritzar-nos, però fins aquí arribem. És molt típic que el fet suïcida també s’atribueixi a aquelles persones que viuen a l’altra banda d’una porta, una mica fosca anomenada “malaltia mental”, com si aquest costat negre no formés part d’una manera o altra de qualsevol de nosaltres. Com si la malaltia mental fos pròpia d’ànimes singulars, extraviades, excepcionalment torturades…, una mena d’empestats, en suma.
Però aprofundint en el fet suïcida i torno amb preguntes, per què ho fan? Volen venjar-se d’algú? Busquen reafirmar la seva existència a través de la seva absència irreparable? Volen fugir d’una realitat que com a dard punxant els martiritza? O intenten dir-nos alguna cosa després d’un llarg silenci que s’estén fins a l’infinit? I, sobretot, per què els jutgem?
No vull arribar a imaginar-me la dificultat que suposa arribar a treure’s la vida, el suïcidi acaba sent, injustament, una de les formes més indignes de morir. Darrere de tot acte suïcida creixen innombrables judicis, i apareixen eminents togues. Tal com passa avui, si retrocedim a l’edat mitjana, els suïcides ja eren rebutjats pel que suposaven. L’acte suïcida constituïa en si una “vergonya”. La llei de l’Antic Règim ordenava que la família de qualsevol suïcida fos desposseïda de totes possessions i riqueses fossin poques o moltes i prohibia la inhumació al camp sant, sent així humiliats encara després del seu defalliment, i es feia en nom de Déu. Com si els vius tinguéssim la potestat d’enjudiciar els morts pels seus actes!
Encara que hi ha un clar lligam entre el suïcidi i els trastorns mentals, segons l’OMS, molts opten per acabar amb la seva vida impulsivament, moguts per situacions de crisis cròniques o agudes que minven la seva capacitat per fer front a tensions de la vida com problemes econòmics, ruptures emocionals, malalties o assetjament, entre d’altres. A això se suma haver d’afrontar conflictes, catàstrofes, actes violents, abusos, la pèrdua d’éssers estimats, o la vulnerabilitat i discriminació que implica ser “diferent”.
Per cada acte suïcida a Espanya n’hi ha vint que ho intenten. Al nostre país es van produir l’any 2020, abans de la pandèmia, 3.941 suïcidis. El 2022, les morts per autòlisi van superar les 4.000, i van ser 2.982 homes i 1.021 dones, segons les dades aportades per l’Institut Nacional d’Estadística i l’Observatori de Suïcidi d’Espanya. Els experts reclamen més campanyes de conscienciació i incideixen en la necessitat de formar tots els actors de la societat per reduir els casos, que han esdevingut la primera causa de mort no natural del país. El servei de Salut Mental és una altra minva a l’hora de detectar o tractar casos d’autòlisi, i la llista d’espera és el més gran dels problemes.
Lluny de l’estigmatització, que fa tant de mal a la humanitat, la culpa i l’estigma ni prevenen ni ajuden. La inversió i l’empatia sí. Cal abordar el suïcidi amb sensibilitat, sense reduir el desig de morir a un tabú. Si volem entendre la mort, cal veure la vida. “Vaig venir a aquest món amb ulls i me’n vaig sense ells”, va dir Lorca. Sense més ni més, tothom qui tingui orelles, que escolti; tothom qui tingui ulls, que miri.