Continuant una mica amb allò de l’altre dia, de l’abans i el després dels cartells de fa unes dècades, podem afirmar que, en aquesta ocasió, encara es referma molt més aquesta visió. L’antic edifici de la Companyia Telefònica, el que podem recuperar a la fotografia més del passat, va viure la seva esplendor, una certa decadència, suposem, pel pas dels anys i, finalment, el seu rèquiem.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón
La imatge vella, que és de 1982, l’any del Naranjito, com ja s’ha recordat en anteriors versions, ens ensenya una construcció cantonera, una mica castigada pel pas i l’erosió irremeiable del temps. En canvi, la instantània d’ara, permet contemplar una botiga de marca reconeguda, amb una certa brillantor pel que respecta a l’edifici.
Passen els anys i, sense voler, ens anem oblidant d’aquests edificis de la nostra infantesa, però sobretot de la nostra joventut.
Perquè sempre són records més frescos i més establerts en moments que sempre acaben marcant. El debat es podria obrir, què marca més, la infantesa o la joventut? Però ni és el lloc ni és el temps per a debats. Si més no, així ens ho sembla i així ho esperem.
El rèquiem per aquests edificis de la nostra joventut ja es va cantar. Ara queda el que queda permanentment, el record d’una imatge que ja no és la imatge que es pot veure ara. Un rèquiem.
