Ramon Bosch
He llegit amb curiositat i amb interès l’article que, amb el mateix títol, va publicar el bisbe de Terrassa en aquestes pàgines amb motiu de la festivitat de Corpus.
Com que vaig estudiar a l’Escola Pia, tot aquest idiolecte catòlic no m’és desconegut, però pensava: si algú que no prové de la cultura cristiana, secció catòlica, llegeix el títol d’aquest article i veu que està signat per un alt representant de l’Església, haurà de ser víctima necessàriament d’una gran perplexitat. Pensarà, em temo, que l’Església catòlica fa apologia del canibalisme.
Si aquest desconeixedor dels misteris de la fe continua llegint l’article del bisbe, hi seguirà trobant coses que li augmentaran el desconcert: s’hi afirma, citant el Gènesi, que Déu, després de crear els animals i tots els éssers vius, va crear la dona de la costella que li havia pres de l’home. I que ho va fer per atorgar-li una ajuda que li fes costat. Ni el bisbe, ni el Gènesi, però, no aclareixen si amb les femelles del lleó o de l’ànec, posem per cas, Déu va fer servir el mateix procediment o ja van venir de sèrie, per dir-ho d’alguna manera. Tot i que com que al Gènesi es diu que Déu els ordena “creixeu i multipliqueu-vos”, s’ha d’entendre que alguna cosa havia fet en aquest sentit.
Una altra cosa que al desconeixedor dels misteris de la fe li costarà d’entendre és tot aquest procediment de la costella. Per què Déu no es va limitar, per crear la dona, a fer una figura de fang i bufar-hi a sobre com havia fet per crear l’home? Una cosa bastant menys dolorosa que no pas arrencar una costella. En el seu article, el bisbe no aclareix aquest extrem. Ans al contrari, en el següent paràgraf ens deixa entendre que l’experiment aquest de crear una dona “per fer una ajuda que faci costat a l’home” no va acabar de funcionar perquè “l’experiència humana ens demostra que no hi ha res que ens pugui fer veritablement costat en el sentit més profund”. Si l’article l’hagués fet algú que no fos un bisbe, pensaria que hi ha una certa crítica al mètode assaig-error amb què Déu va crear el món. No ha de ser així perquè en el següent paràgraf s’afirma que “Déu ha pensat en tot”, encara que, si ens hem de fiar del Gènesi, la planificació no és una de les seves més destacades virtuts: “intellectum tibi dabo” i ja t`ho faràs, podríem dir per resumir la seva manera de fer.
Una mica més endavant hi ha una afirmació que omple de perplexitat fins i tot a una persona com jo, que, com he dit, s’ha criat en la cultura catòlica. En l’article es diu literalment que Déu té “un projecte de salvació dels homes que estima”. A mi sempre m’havien ensenyat que Déu ens estima a tots, però, és clar, això ho deien capellans progres que potser feien una simplificació per tenir-nos contents o potser quan deien “tots” es referien a tots els del gremi… En tot cas, ja no hi són per preguntar-los-ho.
A partir d’aquí, la comprensió de l’article fa necessària una àmplia dosi de subtext que, en cas de no tenir-se, garanteix el naufragi cognitiu més absolut. S’hi afirma que Déu s’ha fet home sense deixar de ser Déu, però que, un cop fet home, aquest home és el seu fill que, quan torna al cel, s’asseu a la dreta del pare, però que, malgrat estar assegut a la dreta del pare, continua entre nosaltres “per ser el nostre aliment”. D’aquí l’Eucaristia i el títol de l’article. Fàcil d’entendre, hi hem d’estar d’acord, no ho és.
L’article m’ha generat un últim interrogant: es pot ser vegà i catòlic a la vegada? Es poden fer escarafalls davant d’un llobarro servit a taula i tot seguit anar a missa i menjar el cos de Crist? Caldria que ho aclarissin perquè em fa por que amb títols com aquest encara se’ls aprimi més la parròquia!
