“Rosa quatre lletres perquè vegis que estic sense novetat”. Així comença una de les moltes cartes que Félix Izquierdo García va remetre a la seva dona entre el febrer de 1939, quan deixa Terrassa rumb a l’exili, i el desembre de 1940, abans de ser deportat al camp de Mauthausen.
Era el mes de juny de 1949 i Félix havia deixat el camp d’Argelers per incorporar-se a la companyia de treballadors estrangers (CTE) 115 i desplaçar-se al nord de França, al departament d’Alsacia-Lorena, on va participar en la construcció de la línia Maginot. La Rosa estava preocupada, desanimada, amb por per la seva integritat. “Respecte a la teva pena, t’haig de dir que no t’equivoques de molt, però ¿on pot anar un que no corri perill?”, la tranquil·litza.
Félix Izquierdo
A la carta, el Fèlix fa esforços per tornar l’optimisme a la seva parella. “Però, no obstant això, has de revestir-te d’esperança, que tu ja saps que hem passat moltes tragèdies i fins avui totes les hem vençut. De sobres saps com es troba el món. Són moments en els quals sofrim molts milions d’éssers humans. De moment, aquí continuem treballant com fins avui. Respecte als teus sobresalts, fes per tranquil·litzar-te el que puguis. Confia que tot s’arreglarà i podrem viure feliços de nou”.
Félix va arribar a Terrassa amb 19 anys procedent de Jorcas, un petit municipi de Terol. Treballava de pagès a la ciutat i era activista de la CNT quan va esclatar la guerra Civil. El jove no ho va dubtar i de seguida es va inscriure-re a les milícies republicanes, on va arribar al grau de sergent.
Incorporat al batalló 113 de la Brigada Mòbil d’Infanteria republicana, el soldat lluitava al front de la Noguera Pallaresa quan es va casar amb la Rosa, que estava embarassada. L’enllaç va ser l’estiu de 1938 i uns mesos més tard, el març de 1939, el Félix ja travessava la frontera francesa en direcció a l’exili.
El net Àlex Cirera, en la ruta el bicicleta a Mauthausen
No va arribar a conèixer la seva filla, Maria Josefa, que va néixer a Terrassa després de la seva marxa.
Fins a la darrera carta, el Félix no deixa de preguntar per la petita i de mostrar el seu amor per la Rosa. “Rosa conserva la salut tant com puguis- li diu-, i sobre el que em dius que tens moltes ganes de poder tenir-me al costat, a mi em passa igual. En aquesta situació dolenta en què em trobo, només voldria tenir-te al costat”.
Al nord de França, el Fèlix explica a la Rosa que treballa a 28 graus sota zero, però que els van equipar correctament. “T’explico les peces que ens han donat. Dos parells de pantalons de pana i dues camises de franel·la, dos parells de mitjons, unes sabates que porten 100 claus cada sabata, un jersei com el que en vas comprar tu, una manta i un abric. Totes són peces noves i de paisà”.
La invasió nazi talla la comunicació i Félix Izquierdo comença el seu periple pels camps de concentració. Primer Stalagd, a França, després a Mauthausen, on va morir executat l’1 de novembre de 1941.
El miracle de la troballa
La història del Félix ha restat oculta durant dècades. La Rosa va tenir una nova parella i la va mantenir oculta fins a la mort del company. Un dia, amb el seu nét Àlex a casa, va decidir explicar-li que l’avi biològic havia mort a un camp de concentració.
Aquí comença una nova història, gairebé tan sorprenent com la del Félix.
El petit Àlex va guardar el secret de l’àvia fins que va ser gran. Ja casat i amb fills, durant un viatge en autocaravana a Alemanya va localitzar el nom de l’avi Félix al llistat de deportats de Mauthausen.
Placa en memoria del Félix que va portar la família a Mauthausen
“Vaig quedar impactat i li vaig prometre que tornaria i li portaria una placa amb el seu nom”, explica. De tornada, va contactar amb Amical Mauthausen i, amb l’ajuda de l’historiador i president de l’entitat, el terrassenc Juan Manuel Calvo, van començar una recerca de la història del Fèlix que, gairebé de manera casual, els va portar al jutjat.
“Buscant documentació, vam comprovar que a la partida de naixement de la meva mare, Maria Josefa, figuraven els cognoms de la meva àvia Rosa. No eren els reals, i vam anar al jutjat”. Als arxius judicials va aparèixer la sentència que atorgava la paternitat a l’àvia i amb l’expedient arriba la sorpresa: un feix de cartes escrites pel Fèlix que, un cop transcrites, mostren una vida de patiment, d’integritat i d’amor incondicional.
La recerca de l’Amical ha permès recuperar el trajecte que va fer el Fèlix des que va deixar Terrassa fins que va arribar a Mauthausen. Les cartes mostren la intrahistòria, el relat del dia a dia i els sentiments.
La història d’en Félix ha estat recollida en el documental “Carretera a Gusen”, dirigit per Eloi Calvo, que s’estrena dilluns al cinema Catalunya. El fil conductor del relat és el viatge en bicicleta que l’Àlex va fer el fi Mauthausen, 2.000 quilòmetres passant per alguns dels llocs que l’avi Félix va recórrer fins a ser deportat i assassinat.
Els cosins Cándido i Félix
El cosí Cándido
A la relació epistolar d’en Félix cal sumar la que va mantenir amb el seu cosí Cándido, amb qui va fer el camí de retirada a França. Ell es va quedar al país veí, on fa formar una família. Trobar aquestes cartes és el següent repte de l’Àlex.
Àlex Cirera és bomber de professió, la reserva del seu avi protagonitza el documental “Carretera a Gusen” / Nebridi Aróztegui
Àlex Cirera: “Va ser colpidor trobar l’avi a la llista del camp”
El net de Félix Izquierdo explica com va viure la descoberta de l’exili i la mort del seu avi. També la ruta de 2.000 quilòmetres en bici fins a Mauthausen
En quin moment desperta la idea de recuperar la història del teu avi Félix Izquierdo? A les vacances de 2018, en un viatge en autocaravanes de diverses famílies per Alemanya. Feia anys que tenia ganes de conèixer la història del meu avi. Estàvem a 200 quilòmetres de Mauthausen. Vaig decidir anar sol i així va començar tot. Va ser molt colpidor trobar el seu nom a la llista del camp després d’escoltar durant la visita el calvari que van passar els deportats. Eren 122.000 noms i el del meu avi era allà.
Quan vas trobar les cartes del teu avi prens consciència de qui era en realitat. Com era el Félix? De fet, torno a Terrassa amb el ferm propòsit de descobrir qui era i amb la promesa de col·locar una placa a Mauthausen amb el seu nom. Com era de la CNT, vaig anar al sindicat, després a l’Arxiu Nacional de Catalunya, on em van remetre a l’Amical Mauthausen. Allà, amb el nom sencer, vam trobar la seva fitxa amb el detall del seu exili fins a Gusen. A l’amical vaig conèixer a Juan Manuel Calvo, que em va ajudar molt, em va donar molta informació i de manera molt professional. Però encara no tenia cap imatge de l’avi.
Com les vas aconseguir? Doncs a les golfes de casa de la meva mare. Ella recordava haver-lo vist en una foto feia anys com un home molt guapo, amb el cabell enrere, molt maco i amb bigoti. Desprès, les cartes em van revelar com era l’avi. Era un anarcosindicalista, una persona molt íntegra, milicià republicà. Estimava amb bogeria la meva àvia i era molt recte. Per carta, tot i que la meva àvia passava penalitats, li va demanar que no treballes si amb això li prenia el pa a un altra persona que el necessitava.
Als 2.000 quilòmetres en bicicleta fins a Mauthausen, tria dos moments. El millor, sens dubte, l’arribada al camp. Era el moment somiat i m’esperava la família. Estava molt perjudicat físicament, però vaig revifar. Tot van ser plors i abraçades. I el pitjor moment va ser la caiguda a Besançon. Feia dies que conduïa plovent i em vaig fer una ferida important. L’endemà estava dolorit i molt dèbil. Vaig fer l’etapa plorant, però vaig tirar de cap.
Com ha influït la descoberta en la relació amb la teva mare? Ens ha despertat coses adormides. Som una família unida, però he vist com la guspira per conèixer el seu pare es despertava. I també l’orgull de la meva mare pel que ha fet el seu fill per recuperar la memòria de l’avi.
“Carretera a Gusen”, la colpidora història del deportat Félix Izquierdo
