Joan Boldú
A la nostra cultura, la creença en l’objectivitat tant en l’àmbit de l’acció política com en el de la informació és un mite.
És a dir, una mena de narració, l’autoritat de la qual no s’argumenta ni es justifica, sinó que es dona per suposada; és un dogma, una veritat inqüestionable: la realitat existeix fora del subjecte i la ment és com un mirall polit que la reflecteix, la qual cosa suposa la mirada d’un observador neutral.
És força habitual que als debats, discussions i discursos polítics es demani als polítics i als mitjans d’informació que siguin objectius basant-se en el criteri de la neutralitat valorativa. En política, l’objectivitat expressa una actitud desinteressada, sense intencionalitat, apolítica, asèptica, neutral, imparcial de qui defensa una política de la veritat: la política dels experts? La tecnocràcia? Els defensors de l’objectivisme creuen que només hi ha una manera objectivament correcta d’organitzar la societat. És la creença que en política existeix la veritat, és a dir, una única posició correcta, la qual cosa pressuposa que hi ha una forma de coneixement i d’informació que s’erigeix en única i veritable, com a depositària de l’objectivitat. Aquesta política duu en el seu ADN una aura emocional expressada en l’entusiasme, la qual es dirigeix cap al totalitarisme laic –dictadures– o religiós –teocràcies–.
Va ser E. Gombrich (“Art i il·lusió”) qui digué que “no hi ha ull innocent”. En efecte, difícilment podem accedir a les coses sense passar pels nostres filtres perceptius, interpretatius, sense els condicionaments culturals, històrics i personals que afecten no només la suposada objectivitat, sinó també el subjecte. La demanda de neutralitat valorativa és impossible, ja que la política és efecte d’haver de viure plegats i de la conseqüent lluita d’interessos exercida per aconseguir-ho. No es pot ser neutral ni, per tant, objectiu en parlar i actuar sobre qüestions de política, perquè és fer-ho des d’un concret punt de vista i posició en l’escala social. La demanda d’objectivitat en l’acció política és il·lusòria, ja que l’objectivitat no es pot trobar en els actors polítics, els quals militen en un partit, professen una ideologia, competeixen amb altres partits i lluiten per aconseguir el poder o per a mantenir-lo.
En l’àmbit informatiu també es defensa el principi de l’objectivitat: la separació entre fets i opinions. Es considera l’informador com un simple observador que recull “fets”, que s’expressa a partir d’ells sense els condicionaments personals, prejudicis ni interpretacions. “Els fets parlen”, s’afirma. Efectivament, els fets parlen, però per comprendre’ls cal conèixer el seu llenguatge i interpretar-lo. La pretensió objectivista de recollir fets purs separats de tota interpretació o valoració no té fonament, és irrealitzable; es dona per suposada la seva validesa com si fos una veritat evident, inqüestionable. L’objectivitat implica una veritat pura, aspiració que no està a l’abast dels éssers humans. Penso que malgrat que fos possible la suposada objectivitat, els quatre anys de Donald Trump haurien fet volar aquest ideal de l’objectivitat: aniquilament de les fronteres entre fets i opinions, abocament d’informacions falses, desinformació, munts de mentides, mitges veritats, escarnis, etc. Discurs, aquest, que ha estat copiat per líders polítics europeus i espanyols.
Criticar l’objectivisme no significa defensar l’escepticisme –res no es pot conèixer– o el relativisme absolut – totes les opinions valen igual–, sinó acceptar el fet que fa possible la política democràtica: el pluralisme, que implica deliberació, acord, consens, és a dir, la recerca d’una realitat comuna, de veritats consensuades, de veritats compartides, com, per exemple, el canvi climàtic, el deteriorament del planeta, que la violència masclista o el maltractament infantil són intolerables i condemnables, etc. La realitat és allò que creem, que descobrim, que tenim en comú. Criticar l’objectivisme vol dir també defensar el dissens mentre no perillin les regles del joc.
