Joan Carles Folia, Coach Advance Life
La vida de les persones ha començat a ser més fàcil, si més no, més comprensible, quan les neurociències han intentat, intenten, explicar per què sentim i pensem com ho fem i quines conseqüències porten adherides a la nostra manera de canalitzar el cablejat neuronal.
Un dels reptes més grans per a la productivitat humana a tot el món es concreta en un simple problema: la procrastinació (l’hàbit de postergar activitats o situacions que cal atendre i substituir-les per altres accions més irrellevants o agradables).
Segurament, parlar de productivitat humana ens portaria setmanes i setmanes de reflexió, però des del punt de vista de la neurociència haver investigat sobre com gestionar la procrastinació ens ajuda a poder donar la millor versió de nosaltres mateixos. Les investigacions neuronals sobre procrastinació solen centrar-se en les diferències entre procrastinadors crònics i altres tipus de persones més productives que tendeixen a acabar la feina sense posposar-la. No resulta sorprenent comprovar que hi ha diferències en la forma en què el cervell dels procrastinadors està estructurada: les regions neuronals relatives a l’autocontrol i la regulació emocional no semblen funcionar de manera normal. Per descomptat, el repte de canviar el funcionament d’aquestes regions (cosa que sabem que és possible) és que cal un cert grau d’autocontrol per començar amb aquests canvis.
És un problema del tipus “aconseguir tirar endavant amb el teu propi esforç”. De fet, sabem sense cap dubte que la procrastinació ens fa sentir millor de manera temporal, fins i tot encara que no sigui beneficiosa per a nosaltres a llarg termini. És possible que la gent procrastini de vegades simplement perquè és tan temptadorament agradable canviar el seu pensament a alguna cosa –qualsevol cosa– que no els causi dolor al cervell quan pensen sobre una situació concreta i la fugida del dolor es fa evident procrastinant. De fet, la procrastinació no és un defecte del caràcter o una maledicció misteriosa que ha caigut en la nostra habilitat per administrar el temps, sinó una manera d’enfrontar les emocions desafiadores i els estats d’ànim negatius generats per certes tasques: avorriment, ansietat, inseguretat, frustració, ressentiment i més. Els nostres cervells sempre estan buscant recompenses relatives. Si tenim un cercle d’hàbits al voltant de la procrastinació, però no hem trobat una millor recompensa, el nostre cervell continuarà fent-ho una vegada i una altra fins que li donem alguna cosa millor a fer. Per reconfigurar qualsevol hàbit, hem de donar-li al nostre cervell la millor i més gran oferta.
En el cas de la procrastinació, hem de trobar una millor recompensa que evadir, una que pugui alleujar els nostres sentiments desafiadors en el present sense causar mal als nostres jo del futur. La dificultat de trencar l’addicció a procrastinar en particular és que hi ha un nombre infinit d’accions substitutes potencials que encara podrien ser formes de procrastinació i és per això que la solució ha de ser interna, i no depenent de qualsevol cosa excepte de nosaltres mateixos. Alguns consells per deixar de procrastinar serien: fer llistes per poder organitzar el nostre temps i motivar-nos per dur a terme cadascuna de les tasques que tenim al cap, visualitza petits passos del procés que ens motivin, deixar enrere els pensaments negatius, descansar per oferir noves finestres i enfocaments, obligar-se a començar les coses per trobar la direcció en el mateix camí que recorrem, tenir sempre un objectiu final i dotar-lo de sentit. Procrastinar a les nostres vides ens pot portar problemes seriosos i només el nostre esforç serà capaç d’acabar en aquesta gestió de les emocions distorsionada.
