Carles Fornell
Durant els darrers anys, el món s’està accelerant, encara que nosaltres no en tinguem consciència, només uns quants aprecien aquests canvis.
La naturalesa de la vida entre la màquina i la cognició es converteix en una mateixa cosa. Serà una època en què el canvi i la col·laboració serà cada cop més estreta entre la nostra herència biològica i un futur no biològic. Inicialment, es posa en qüestió que siguem capaços d’utilitzar el nostre propi pensament per entendre el que està passant, bé sigui un accident del destí o que els nostres cervells siguin massa febles per comprendre’s a si mateixos. Tot i que, pensant-ho bé, estem formats per bits d’informació tenint en compte la diferència genètica entre humans i robots, només ens separa uns milers de bytes.
Aquest és el paral·lelisme d’una creació feta a imatge i semblança, en què té molt de semblant, començant des de l’inici de la vida que va sorgir al nostre planeta anomenat Terra, fins al cap de milers d’anys, la tecnologia ens ha ensenyat la manera de crear vida pràcticament del no-res. Pot ser que ens considerem uns déus, però en el transcurs dels anys anirem desapareixent sense saber-ne res, deixant unes mostres del nostre pas. I també hi ha la possibilitat que apareguin uns il·luminats repetint els mateixos errors d’uns esdeveniments semblant als nostres, amb ganes de poder il·lustrar les masses del moment de la seva creació, sent ells els portadors de la veritat i la seva representació. Sigui com sigui, sembla que la història es repeteix, només hem de posar l’atenció als fets que estan succeint per no perdre detall i buscar aquest paral·lelisme en el moment actual.
Quan parlem de déus, la paraula en si no significa res al principi. Nosaltres també som uns déus als ulls d’espècies inferiors i, no obstant això, no vol dir que ens reconeguin així, saben que som els seus cuidadors. I aquest fet és el que fins ara ha succeït, nosaltres també tenim uns cuidadors sense ser-ne conscients, ells són més grans que vetllen per nosaltres i que possiblement van intervenir en la nostra evolució, per què no dir-ho, i creació. Al meu entendre, és el més normal, el que no és normal és pensar amb casualitats. L’univers és un lloc d’allò més normal que pugui haver-hi, on hi ha civilitzacions diferents i de nivells d’evolució diferents de nosaltres, amb composició química també diferent. Pot haver-hi civilitzacions molt avançades tecnològicament i també hi ha la possibilitat que algunes s’hagin extingit o s’hagin autodestruït per manca d’evolució. De raons n’hi ha, com també que la raó de la nostra composició química no ens permet allunyar-nos del nostre planeta per qüestions biològiques, i és la manca d’oxigen, d’aigua, d’aliments i les distàncies.
A part del que sabem, desconeixem com serien rebuts aquests visitants si algun dia apareguessin i el nivell d’evolució d’aquesta civilització. Nosaltres som una civilització nova en qüestió d’existència, però no pacifica, això pot portar desconfiança als nouvinguts. És sabut que el contacte ja s’ha produït en l’àmbit presidencial, només falta la presentació a la població terrestre. I la pregunta és: poden ser màquines de biologies exòtiques compostes per químics o silicones? Això ho sabrem aviat. Una cosa és molt interessant és els creadors d’una intel·ligència artificial que ja ens ha superat.
No hi ha teoremes profunds, només teoremes que no hem entès gaire bé.
