Entre la seva carrera periodística exitosa, especialment a la ràdio i a la televisió, a Xavier Graset també li queda temps per a escriure, una activitat que li escau bé i que ara ha plasmat en un nou llibre, que ha acabat convertint-se en un dietari.
Què podrem trobar en el seu nou llibre? Doncs un enfilall de reflexions a propòsit de com hem canviat a aquesta última dècada, però vaig una mica més cap al passat. És un dietari, no “fake”, però que s’ha fet a l’inrevés. No era la intenció, però amb el material de més de 1.200 articles, n’han quedat 158.
Quina mena d’articles? Hi ha articles de l’arribada de l’oli nou, o de la Mona, amb un fixament en un calendari que, en certa manera estem perdent, perquè estem canviant la nostra manera de viure. Jo soc de Vila-seca, i em fixo en la meva infantesa, quan el meu pare, que era pagès, i quan jo tenia dos anys ja s’havia establert llogant apartaments per a turistes. Segur que venia gent de Terrassa.
Segurament. Aquest canvi d’activitat econòmica de la meva infantesa, s’hi veu reflectit i encara més el canvi dels últims anys, on la vida s’ha accelerat per les xarxes i els canvis de feina. El canvi em fa buscar al calendari el temps de la carxofa o el de l’escarola o rituals més de vida quotidiana o festiva.
És tot allò que tots tenim de nen a dins, potser, i que ens agradaria recuperar? No és que hi hagi una lectura que jo voldria que el present sigui aquest, però sí una mica de recordatori, perquè, a vegades és més fàcil poder menjar ramen, la sopa japonesa, que no escudella. No estic en contra d’aquesta obertura gastronòmica, perquè no es pot evitar, però sí que m’agrada tenir clar els meus referents inicials perquè jo pugui projectar al món i entrar en un restaurant japonès i menjar, ramen o sushi, perquè que nosaltres també tenim plats semblants i un paladar estructurat a través d’un corpus gastronòmic que et permet anar a algun lloc.
La promoció del llibre parla “d’aprendre a viure la vida d’una manera pausada”. No tinc intenció d’alliçonar a ningú, prou en tinc. A mi m’agradaria que la meva vida estigués més plena de pauses i de moments d’aturar-me, que m’ofereixen altres llibres, el cinema, el teatre, un viatge, un bon paisatge o una bona taula. En el fons, m’agrada descobrir món. I aquesta descoberta, la puc fer a través d’altres canals. Una pausa convertida en descoberta, que pot ser que em descobreixi a mi mateix.
Parla de celebracions en les quals sempre hi ha alguna mostra gastronòmica. Sí, algun plat o alguna cosa associada. És una mica aquest fixament en trobar el temps de cada cosa. Les globalitzacions ens han dut que hi hagi raïm quan no tocaria o escalivada tot l’any, quan abans era fruit de les verdures estiuenques. I un record cap al qual havia sigut l’evolució de la natura durant l’any. Hem de parlar en passat perquè l’home ha alterat aquests cicles naturals. La idea de fer créixer una planta i veure que l’has de regar, de cuidar i d’esporgar, tot això, m’ajuda per entendre com m’he de moure per la vida.
Li queda temps per escriure? Ara quan acabi m’hi posaré. El programa de la televisió m’ocupa gairebé tot el dia, però sempre acabes trobant un moment per escriure.
El “Més 324” s’emet a una hora molt de sèries, pel·lícules o “late shows”. Com es conviu amb tot això? Ho vas portant. T’aixeques al matí sentint la ràdio, de qui han entrevistat i què t’has pogut perdre, què ha sigut notícia, estem en campanya electoral permanent i està complicat, però ho assumeixes. A més, la inundació de llibres que tenim és una cascada que, a vegades, no et permet triar amb calma.
És diferent afrontar el programa ara que en el punt més àlgid del procés? Ara ha baixat la intensitat dels dies històrics, perquè durant el procés s’estava fent història cada dia i, a vegades, això costa de redactar, però sempre semblava que tot es traduïa com una fita, i després ha acabat com ha acabat. Llavors feia pensar que tot era transcendental i ara ja es veu, entre les municipals, ara les generals, hi ha entre un desencís i un acabar de situar-se, per molts aspectes polítics la gent ha d’acabar de retrobar-se després que ha estat una acceleració en el cicle polític a Catalunya.
En un programa que parla tant de llibres i d’actualitat política, que el ressò sigui perquè una convidada les diu de l’alçada d’un campanar molesta? Més que res és que dius, fa molts anys que em dedico al periodisme i al final hi ha coses que et sorprenen. En aquest cas, la Juana Dolores, que té un poemari amb un to polític, em va sobtar. Però el periodisme parla de l’home que mossega el gos, no a l’inrevés i aquí va passar una mica el mateix. Es va expressar amb la vehemència o la contundència que administra com vol, en funció del plató que trepitja i ha sigut una setmana d’impacte de missatges com mai, a Twitter, a l’APM o al “Polònia”. El que jo volia és que s’expressés com fos, poèticament o prosaicament.
I del Xavier Graset del “Sense títol” al d’ara hi ha hagut una gran evolució o és el de quan va començar? Segur que he evolucionat, però aquell Xavier Graset del “Sense títol” ja era una combinació d’una feina de corresponsal a Madrid i d’altres feines amb un altre caire més informatiu, i el més important és saber a cada moment quin registre toca. M’agrada veure les coses bones de la vida i m’agrada veure-les amb ironia i això esquitxa a vegades la meva feina al “Més 324”, parlant de política. El sentit de l’humor i la ironia, que és una gran eina de crítica i anàlisi, que a vegades no s’acaba d’entendre ni d’apreciar, no ha de faltar mai.
