Ramon Bosch
Aquesta setmana vaig haver d’anar a fer una gestió a la Facultat de Lletres de l’Autònoma, on fa molts anys vaig estudiar la carrera.
L’edifici és, si fa no fa, el mateix: els passadissos llargs i inhòspits, les aules tan lluminoses com poc acollidores… Vaig voler fer un cafè al bar de tota la vida i em va costar de trobar perquè, em sembla, l’han canviat de lloc i de configuració. Tot se’m va fer estrany, com qui intenta posar precisió a un somni. Els records eren vius, però em costava situar-los en aquelles parets perquè els records del meu pas per la facultat estan molt més lligats a les persones amb qui vaig estudiar i de qui vaig aprendre que no pas a uns escenaris concrets que, en el cas de l’Autònoma, són poc estimulants.
Alguns d’aquells companys de curs són encara els meus amics, molts, en canvi, s’han perdut en aquella nebulosa que posa el temps entre els fets i nosaltres i segurament em costaria de reconèixer-los si ara me’ls trobés pel carrer. D’aquella època, començament dels vuitanta, recordo les atapeïdíssimes assemblees d’estudiants que acabaven indefectiblement amb l’acord d’anar a tallar el tren al seu pas per Bellaterra. Si hom passava pel bar de la facultat una estona després que el principal contingent d’estudiants hagués marxat, com un sol home, a tallar el tren, era fàcil que s’hi trobés els líders més abrandats de l’assemblea, precisament aquells que amb més fervor havien defensat aquella proesa revolucionària, departint amigablement entre porros i carajillos. Van ser lliçons polítiques que m’han servit per sempre més: hi ha poques coses més fàcils de manipular que una assemblea.
Aleshores, el tren encara no arribava a la universitat i s’havia de fer a peu un incòmode camí entre camps i sembrats que algú, inspirat per la guerra del Vietnam, va batejar com a “camí Ho Chi Mihn”, una magnífica ocasió per arribar a la facultat bruts com una guilla, especialment els dies que havia plogut. Entre la penositat del camí i el fet que per arribar a Bellaterra des de Terrassa s’havia de fer transbordament a Sant Cugat, la majoria dels qui hi anàvem des de la nostra ciutat acabàvem trobant mitjans de transport alternatius, ni que fos fer autoestop a la Rambleta, motiu d’alegres i fortuïts encontres.
Entre el professorat hi havia una barreja estranya entre la progressia indumentàriament desguitarrada i els senyors de Barcelona, que havien anat a raure a aquella universitat a causa dels inextricables camins del “cursus honorum” universitari o dels pactes mai prou ben explicats entre els comunistes i un determinat catolicisme per repartir-se les places universitàries. De la majoria en tinc un molt bon record, eren gent que sabien moltes coses i alguns fins i tot les sabien explicar bé.
Segurament, d’aquella època el record més viu que m’ha quedat és la sensació de llibertat, el sentiment de ser amo del teu propi temps i de la manera d’aprofitar-lo o de malgastar-lo, que de tot se n’aprèn. Per això d’aquella època me n’ha pervingut un sentiment de pena que encara arrossego, la desolació d’haver-se de tancar a casa quan arriba el bon temps i quan més de gust ve sortir a fora per haver de llegir i estudiar tot el que, pel meu mal cap, no havia llegit ni estudiat durant el curs. No és que fos massa mal estudiant, és que la vida als vint anys t’ofereix coses molt més interessants que la gramàtica generativa.