Salvador Cardús i Ros
Que Vox hagi entrat a l’Ajuntament amb 3 regidors i un 10,49% dels vots, passant a ser la tercera força i superant els 2 d’ERC i Junts, hauria d’obligar tots els partits a fer una reflexió de fons.
I no només els que han quedat per sota, sinó també els que han quedat per sobre. Es pot parlar d’abstenció o es pot argumentar que s’han emportat el vot de Ciudadanos, d’acord. Però que hi hagi barris populars com Torre-sana i Vilardell on hagin fregat el 20% del vot mereix un exercici urgent d’autocrítica.
Particularment, aquest exercici l’ha de fer, en primer lloc, l’anterior equip de govern, que amb la seva política no tan sols no ha aconseguit més bons resultats en aquests barris perifèrics, sinó que en conjunt ha perdut representació. Tot per Terrassa i ERC tenien fins a 15 regidors el 2019, i després de quatre anys en sumen 13. És a dir, als barris més complexos, més pobres, han reculat. La suma de Vox i Ciudadanos en aquests dos barris, el 2019, era entre l’11% i el 12%. I que quatre anys després sigui prop del 20%, quasi el doble, no és insignificant. Pel cap baix, es pot dir que no s’han sentit atesos pel govern.
L’exercici de reflexió també l’han de fer la resta de partits. Del PSC –a Torre-sana, gairebé com Vox–, i no cal dir-ho, Junts i tota la resta. Partits de llarga tradició democràtica local, amb papers no només destacats sinó brillants en períodes anteriors en la transformació de la ciutat, no s’entén que els últims anys s’hagin deixat pispar el reconeixement d’aquests barris. Estem parlant dels dos barris esmentats, però de tants d’altres on Vox obté entre el 15% i el 18% dels vots –nou barris més–, i entre els quals destaquen els d’antiga lluita obrera i veïnal com Ègara, Sant Llorenç o les Arenes. Com és que s’han abandonat aquests espais on abans es tenia una presència destacable?
Però ens equivocaríem si només parléssim de partits. L’abandó dels barris que precisament necessiten més atenció també ho és de la mateixa societat civil i les seves organitzacions. Caldria una revisió rigorosa de quina és la presència a aquests barris de les organitzacions de cultura popular. O del paper de l’Església, ara flirtejant amb l’esperit més conservador. O de les organitzacions de comerciants i empresarials. Dels mitjans de comunicació i dels que hi escrivim opinió. Podria molt ben ser que una certa desídia hagi deixat que aquests barris es refugiïn en expressions de falsa nostàlgia d’uns orígens i de vincles que precisament van haver d’abandonar. I que ara expressin la ràbia de no haver-los ofert la possibilitat d’encaixar en els nostres projectes de futur.
És cert que tres regidors de vint-i-set no faran trontollar la governabilitat municipal més enllà d’haver-los d’escoltar. Però seria un error que, titllant-los d’extrema dreta i practicant alguna mena de cordó sanitari, volent-los aïllar, es considerés que ja es resol el problema. Tot el contrari: és precisament l’aïllament d’aquests barris allò que ha portat l’extrema dreta a ocupar tant d’espai. I tot i la incomoditat democràtica que provoquen, són l’expressió, paradoxalment, de l’actual feblesa democràtica del sistema.
Fa pocs dies, el director de cinema britànic Ken Loach afirmava al Festival de Canes que l’esperança és una qüestió política, i que quan la gent la perd, acaba votant feixisme. Doncs aquí ho tenim: o es torna l’esperança a aquests barris, que és la manera d’incorporar-los a la ciutat, o tenim extrema dreta obrera per dies. Hi ha feina per a tothom!
