La batalla entre Batman i Spiderman, entre Marvel i DC, entre Disney i Warner… Ja ha començat. En aquesta ocasió, però, el duel es resoldrà damunt un escenari. I serà Gerard Pastor el mestre de cerimònies del combat que, tanmateix, segur que acaba en aplaudiments.
Aquest concert té la voluntat d’atraure nous públics? Potser garantir el relleu generacional entre els joves… O fins i tot arribar a cercles més populars, que podrien percebre la música clàssica com a elitista? La idea original era purament per plaer! Va ser en Tomàs Grau que va proposar de fer un concert de bandes sonores de Marvel… I jo vaig dir: “Home, si fem Marvel, que sigui contra DC!”. I crec que la proposta és molt atractiva per tots els públics, amb independència del plantejament que comentes. Hi pot anar gent del conservatori, famílies amb infants…
Quin criteri heu seguit a l’hora de fer la selecció de temes? Imagina que la primera llista durava quatre hores! Després l’hem hagut de polir, és clar! Hem intentat fer un equilibri: que hi hagi peces èpiques, barrejades amb d’altres més tranquil·les, com ara les de “Wonder Woman” i “Elektra”. Hem plantejat un recorregut, de forma que va apareixent una cronologia. També hem tingut en compte que hi hagués heroïnes, com ara Elektra; així com compositores dones, com ara Pinar Toprak (qui va compondre “Captain Marvel”, l’any 2019). I evidentment, que hi hagués una combinació de temes nous i antics.
Tots aquests films provenen de la indústria nord-americana. Podria ser que a Europa no existeixi tanta indústria musical, que acompanyi la cinematografia? Aquí també es fan coses! Tenim festivals a Tenerife, Roma, Cracòvia… I Sevilla des de fa poc! Vull dir que hi ha un circuit en el qual s’interpreta música de signatura espanyola. Igualment, el tema de Marvel contra DC… És que tot això és Los Ángeles! Sigui com sigui, són nissagues cinematogràfiques fetes als Estats Units. Però fan una música molt melòdica, romàntica, que entra bé… En tot cas, també t’he de dir que a mi m’hagués agradat adaptar “El capitán Trueno”, de Luis Ivars!
Dirigeixes la Franz Schubert Filharmonia… I quina empenta té l’orquestra! És un equip que no va a tocar per omplir com a objectiu… Qui hagués fet una adaptació de “Shazam”, de Benjamin Wallfisch? Doncs cap banda “mainstream”.
Adaptes bandes sonores, però, en compons les teves? La meva carrera va canviar quan vaig plegar del conservatori, on impartia classes, fa dos anys. Vaig començar a treballar a Entertainment Development, que bàsicament dissenya continguts per a parcs d’atraccions. Jo creo personatges, les històries, la música, el disseny de llums per a l’experiència immersiva… I ho combino amb la direcció i la composició.
A quins parcs d’atraccions podem gaudir de les teves immersions? Per exemple, a Port Aventura! I a l’estranger, també a Berlín, al Cube Oceanarium de Hong Kong, a un carrusel de tres pisos a Nagasaki, a Hamburg, a Londres… I és clar, imagina’t, al llarg de l’any potser tres milions de persones han escoltat les meves composicions! Ara bé, probablement molt poca gent en sigui conscient que estan escoltant unes composicions dissenyades explícitament per aquell moment. Acabes sent una mica com un compositor a l’ombra. I aquesta és una feina col·lectiva, perquè en el disseny d’un mateix parc d’atraccions hi poden treballar alhora fins a 30 empreses. Jo mai he tingut la sensació de fer una carrera laboral completament en solitari.
I en el món dels videojocs i el metavers, hi has posat el cap? Vaig dissenyar uns llibres immersius, en els quals a mesura que anaves llegint, la música anava canviant. I sempre sincronitzat: la música s’allargava o evolucionava al ritme del lector. I pel que fa al metavers, al cap i a la fi, és com un videojoc. Hi has de preparar una música reactiva. Un gran diagrama de flux, en el qual tot està calculat. És una arquitectura bestial.
Per acabar, tornem a l’inici, al debat sobre com atraure nous públics. Com a director de cobles que ets, què en penses de la sardana de “Coti x Coti”? N’estic contentíssim! Un dels problemes de la cobla i la sardana és voler mantenir-les al marge de la societat. Si la societat canvia i la tradició també. Congelar-ho en el temps no té sentit. D’acord: cal entendre el que és l’essència del que no ho és. Però és el que ha fet The Tyets: què ens falta algun toc d’arrel? Doncs incorporem sardana. És el que ha fet també la Cobla Sant Jordi: que detecto que em falta una mica de festa? Doncs ara vaig i incorporo globus i confeti. I la Kings League ha fet una cosa molt similar. Tot i que tingui un punt comercial, s’han platejat que era el que li mancava al futbol i pam. Espero que el “Coti per Coti” no sigui un cas aïllat!
