Rosa Ferrer
“El metge competent, abans de donar una medicina al seu pacient, es familiaritza no només amb la malaltia que vol curar, sinó també amb els hàbits i la constitució del malalt”, Marc Tuli Ciceró (106aC Arpino-43aC Formia. Roma).
Fa uns dies va sortir una notícia a la premsa que em va fer parar per digerir, pensar a fi i efecte d’escriure tranquil·lament. La notícia, del 8 de maig del 23, diu que: “En dues facultats de medicina han començat a impartir una assignatura optativa”.
Concretament, la UPF oferta: “Humanisme en medicina; la nova assignatura optativa per a estudiants del grau en Medicina de la UPF i l’Hospital del Mar”, com diuen a la seva web: “L’objectiu de l’assignatura és despertar la sensibilitat dels futurs professionals mèdics perquè tinguin una relació metge-pacient més humana, fugint de la distància que comporta l’avenç de la tecnologia a la professió”.
Bé, ja era hora! Al mateix temps em resulta una mica trist que s’hagi de “despertar la sensibilitat dels futurs professionals mèdics perquè tinguin una relació metge-pacient més humana”. Quan es va adormir aquesta sensibilitat? O en quin moment es va perdre? He anat enrere en el temps per retrobar una notícia lligada amb l’actual, va ser publicada el 13 d’octubre del 1992 al “Diario Médico”, que es titula “Se extienden los cursos de compasión entre los profesionales estadounidenses”. Explica que l’experiència més cridanera és la del Hunterdon Medical Center de Nova Jersey, “on els residents se sotmeten a una autèntica transformació que els converteix en malalts temporals, perquè experimentin en carn pròpia el que significa ser pacient”, mentre que l’Hospital Monte Sinaí de Manhattan invertia un milió de dòlars en la creació d’un centre amb l’únic objectiu “d’ensenyar la compassió de manera científica als futurs metges”. Alerta, que no acaba aquí, perquè al mateix temps, la Facultat de Harvard va canviar, diu l’article, “totalment l’organització dels seus estudis per incloure visites obligatòries a domicili i contactes directes dels alumnes amb malalts”. Segons afirmaven ells, aquestes pràctiques estaven en l’oblit des de la Segona Guerra Mundial. Hi ha un refrany que diu: “Quan vegis les barbes del teu veí afaitar, posa les teves a remullar”, anem tard senyors, molt tard; tot i això, val més tard i poc, que mai!
Quan va sortir aquesta notícia, la vam comentar i analitzar a classe, ens semblava molt forta la mancança d’empatia vers les persones malaltes per part dels professionals, els comentaris d’“aquí això no passa” eren l’ordre del dia tant a infermeria com als postgraus mixtos, recordo com alguns professors els dèiem: “Cal tenir-ho molt present perquè no ens passi!”
Malauradament, des de fa uns anys, i sobretot arran del caos de la pandèmia, ja està passant. Recorden el greu problema que tenim amb la mancança de metges de família? Aquí hi ha la veritable arrel del problema, la veritable falta de vocació. També vam analitzar quina de les opcions –les pràctiques, passar uns dies com a malalts, fer domicilis i el contacte directe d’alumnes amb malalts, o la teòrica, explicar de manera científica la compassió– ens semblava millor, i sense dubtar la que menys clara quedava era la teòrica, perquè, com s’explica de manera “científica” la compassió? Una de les respostes va ser: “Si veus algú plorant és que està trist, dona-li un mocador”, la compassió o empatia no té una explicació científica, sinó que la desenvolupem, o no, al llarg de la vida, començant en el mateix moment de néixer si ho fem en un entorn adient, com ja he comentat en altres articles, i com vostès també saben molt bé, no es desenvolupa envoltat de pantalles, sinó de persones, del contacte amb diferents sensibilitats, amb l’aprenentatge de la mirada amatent.
De totes maneres, és una bona notícia, ja que per fi sembla que s’ha pres consciència del problema, alhora que no tan bona, puix que ens està dient que com a éssers humans estem patint una mancança molt greu d’empatia, hi posarem fil a l’agulla amb nens i adolescents? Famílies, col·legis, som-hi! Fora pantalles, més mirades, més mans acaronant!
Als americans els ho acabem copiant tot, encara que les coses bones ens costa el doble o el triple de temps, treuen un joc, un ordinador, un telèfon, etc. nou i l’endemà ja el tenim a casa, ens avisen, canviant currículums formatius perquè detecten que manca l’empatia en professionals de la salut, que mai la podem perdre, i triguem trenta anys a adonar-nos-en i a posar-hi remei…
El que em sorprèn és trobar titulars com aquests: “Filosofia i literatura a les aules: les Humanitats es colen al grau de Medicina de la Pompeu Fabra” o “Canvis a les carreres científiques: Tolstoi entra a Medicina”. Tinc dues preguntes a fer davant aquests titulars: quan i per què les humanitats van sortir de Medicina? I quan i per què Medicina va deixar de ser humanista per ser tan sols científica? Com deia el Dr. Robert Nolla Panades, gran metge, gran humanista i el meu cap de servei de l’Hospital del Mar: “El que importa són les persones”. Com es pot tractar bé les persones si no tenim presents les humanitats?
