Votar és un dret, encara que a vegades hi ha qui et deixa anar que, després de tants anys de penúries sense poder exercir-lo, és gairebé un deure o, fins i tot, alguns apunten que és una obligació. El fervor per les eleccions que es va desencadenar l’any 1977 i que es va mantenir en posteriors comicis, sembla una mica apagat. Si més no, aquesta és la sensació que es desprèn de què diu la gent.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Arnau Alcalà
És més que probable, però, que moltes de les persones que aquell 15 de juny van anar a la cita electoral amb emoció i il·lusió, ho continuïn fent. També acostumen a anar-hi amb ganes d’estrenar aquella acció de dipositar el sobre a l’urna els que encara no hi han participat mai, per qüestions d’edat. Perquè els 18 anys també són beneficiosos per aquest detall, el de poder votar.
Com es veu a la fotografia més antiga de les d’avui, que és de 1986, any d’una nova edició de les eleccions que s’anomenen també generals, la ciutadania assistia al ritual d’anar a la seva mesa, identificar-se i introduir el sobre amb la papereta, votant per un partit o, simplement, votant en blanc.
O fent un vot nul que també té la seva gràcia i sempre ho pots explicar, fent-te el pesat, entre riallada i riallada, que pocs acaben compartint. Votar és una activitat que no ha canviat gairebé gens en tots aquests anys. Tampoc calia.