Xavier Marcet
El món canvia. Sobretot el món ha canviat vist en perspectiva. Algunes novetats van canviar tant la nostra vida que ja no recordem com fèiem les coses abans, o perdem la noció d’en quin moment es va produir el canvi.
Des de la revolució d’Internet i en especial de les pàgines web (1995), ens hem habituat a una pluja constant de novetats tecnològiques fins a perdre la noció del seu ordre cronològic. Per a algunes persones el WhatsApp sembla que hi sigui de tota la vida, però és de l’any 2009. Abans hi havia els SMS, que pagàvem religiosament cada mes. Una mitjana de 200 a 300 per persona, excepte els enamorats que n’enviàvem 600! El primer SMS modern és del 1992. YouTube és del 2005, abans no teníem un repositori de referència de tot l’audiovisual. Instagram és del 2010. TikTok és del 2017 i va suposar un concepte diferent a la comunicació. La història de les videoconferències no comença amb la pandèmia. Skype és del 2003 i va suposar una revolució molt important. Zoom va néixer el 2012, encara que es va popularitzar en temps de covid. Teams és del 2016. Tot plegat va canviar el concepte clàssic de trucada telefònica del segle XX. Els telèfons van deixar de tenir teclats i es van convertir en una plataforma d’aplicacions. L’iPhone és del 2007, Apple el va portar al mercat després de prometre durant molts anys que no faria telèfons mòbils, i després ha estat el seu negoci més important amb molta diferència.
El primer telèfon mòbil té cinquanta anys, i el primer telèfon mòbil de mà en té quaranta, és del 1983. Tots dos eren de Motorola, una companyia que, per cert, ja no existeix. Abans, les cases tenien un telèfon i era com el punt neuràlgic de la casa. El centre únic de telecomunicacions. Al seu voltant passaven coses. Per exemple. Abans del telèfon mòbil, quan ens agradava una noia havíem de trucar a casa seva per telèfon fix i això imprimia caràcter. No sabies qui contestaria. Hi havia gent que feia guàrdia al costat del telèfon hores i hores esperant una trucada. A les cases hi havia un artefacte malèfic: el supletori del telèfon. Quan hom tenia la conversa ja encarada amb la noia en qüestió, algú despenjava el telèfon dient que ja n’hi havia prou i que què ens havíem pensat de parlar tanta estona, que si no sabíem el que costava el telèfon. Immediatament penjàvem, sempre amb el dubte de si algú ens havia estat escoltant pel supletori tota l’estona. Més endavant, el contestador automàtic va suposar una onada de modernitat a les cases. Les trucades quedaven enregistrades en una mena de cintes de cassette petites. Quan algú havia deixat una trucada la llum vermella feia pampallugues. A més d’un o d’una aquella intermitència li accelerava el cor. En els entorns familiars els missatges que es podien deixar no anaven gaire més enllà que indicacions logístiques, ja que els missatges els podia escoltar tothom. El drama venia quan algú escoltava un missatge i la cinta es rebobinava fins al principi i els nous missatges es gravaven a sobre. Les crisis familiars per missatges no donats a temps, o mai donats, podien suposar drames autèntics. El món canvia. Avui cada cop menys gent parla per telèfon des dels mòbils, els telèfons fixos comencen a ser residuals i només serveixen per rebre trucades comercials no desitjades de forma constant. Recordo alguna mare dels meus amics que havia posat el telèfon de la cuina un fil que li permetia moure’s per tota la casa fins que el cable indefectiblement s’entortolligava. Una altra situació clàssica va venir quan els telèfons fixos van començar a ser sense fils a dintre casa i ningú trobava on havia quedat el telèfon quan li calia fer una trucada. El món canvia. Ja no cal aprendre els números de telèfon de memòria. Avui els enamorats ja no truquen per telèfon fix, usen cadenes infinites de missatges als xats on fins i tot volen emular aquella situació ridícula de les velles trucades d’enamorats… “va, penja tu… no tu… va, penja tu…”, comiats infinits i ensucrats. El món canvia. L’any 2011 es crea Tinder. L’any 2014 tenia 1.000 milions d’usuaris.
Cada generació té les seves històries sobre aparells que la innovació va portar a les golfes de l’obsolescència. Els primers cotxes van ser forçats a portar una persona amb un fanal al davant per avisar que arribava un cotxe. Avui ens sembla una barbaritat. Màquines de cosir, rentadores portàtils, tocadiscos, reproductors de vídeo, màquines d’escriure, màquines de retratar poblaven els nostres paisatges familiars. El món canvia. Del futur només sabem que serà diferent. I que si no ens hi adaptem, que si no n’aprenem, envellim de cop.
