Salvador Cardús i Ros
Aprofitaré aquest dia de reflexió abans de les eleccions de diumenge per recollir els exemplars del Diari de Terrassa d’aquests darrers quinze dies i retallar-ne tota la informació de campanya dels partits que s’hi presenten.
Amb una mica de dedicació, ordenaré totes les promeses que s’han fet, i quan hi hagi constituït el nou govern, i amb paciència, aniré veient fins a quin punt es compleixen o no.
Soc perfectament conscient que, en la mesura que això acabi amb un govern de coalició, sempre es podrà dir que en els acords de govern s’ha hagut de renunciar a allò o a allò que no era compartit pels dos o tres socis. D’acord. I, naturalment, també caldrà descartar tot allò promès però que no depèn de l’administració local, que és molt. És clar que això ja ho sabem des d’ara, però l’evolució en la composició futura dels governs català i espanyol encara pot determinar més els marges d’actuació local.
No és que no em fiï de la bona voluntat amb què es fan les promeses, tot i en campanya, però potser s’engresquen massa.
Tampoc no pretenc discutir-ne la bondat. Però sí que trobo que hi ha un excés d’alegria a l’hora de veure’s capaços de portar-les a terme. Sempre m’ha sorprès i admirat l’agosarament de les persones que es consideren aptes per dirigir o ser en un govern, ni que en sigui un de local. Pensar que estàs capacitat per dirigir una ciutat de més de dos-cents mil habitants, i creure que ets qui ho pot fer millor d’entre tots els candidats, demana una confiança enorme –potser desmesurada– en un mateix.
També penso que les campanyes, i en general la retòrica política, pateixen d’immodèstia. Fan creure que els polítics, i concretament els governs, tenen molt poder. Això és el que després es tradueix en desconfiança, quan se’n veuen les possibilitats reals. Tal com ho veig, i afortunadament, les ciutats, el país i el món tenen la seva pròpia iniciativa, lligada a la societat civil i el món privat. Hi ha gent que hi confia molt, en l’administració pública, i que ho expropiaria tot. Però el món no el fa anar la política. Com a molt, el regula.
Sort en tenim del fet que la creació de riquesa es fa al marge, i sovint malgrat els entrebancs que hi posen les administracions. I sort de les organitzacions del tercer sector que atenen allò que l’administració, amb tota la seva càrrega burocràtica, és incapaç de resoldre. I sort de les persones que de manera generosa i voluntariosa treballen amb una mentalitat solidària pel progrés general. I la veritat és que, al costat de tota aquesta realitat que fa avançar el món, l’acció política queda empetitida, i la seva grandiloqüència en campanya es veu ridícula quan es posa a governar.
Sigui com sigui, quan comenci el nou mandat municipal, farem memòria. Veurem si hi ha els recursos pressupostaris que calen per complir tot el que s’ha promès, i voldrem saber allò que no se’ns ha dit: què ens costarà el paradís que ens han promès. Seguirem amb atenció què canvia per millorar i què es manté tossudament igual, o pitjor. Estarem al cas de govern i d’oposició, de les persones que han tingut la gosadia de voler-nos representar, i del rigor i competència amb què treballaran per la ciutat. Tindran tot l’agraïment pel coratge que els ha portat a governar, però haurà d’anar acompanyat de la màxima exigència per la responsabilitat que hauran assumit. Farem memòria.
