Joan Costa Borràs
El sou era molt baix i l’Antònia només coneixia aquells talers “holandesos” de venir a fer jornals amb l’Anna i l’Elvira al Vapor Gran. Les tres germanes es passaven la caminada des de Rubí jugant i rient, després feien el jornal i sempre les tornaven a cridar. La mare Francisca ja teixia amb els “Gregori” de Sabadell.
Eren una família d’excel·lents teixidores! Al de Cal Ros tampoc li feia por esdevenir dels millors en l’ofici. Considerava que a un bon pagès de Balsareny no se li resistia cap màquina. Ell estava més preocupat pel comentari d’un company de Cal Freixa. Tant és així que quan es van casar i van anar a viure al carrer de Vallparadís, les il·lusions de prosperar i guanyar un sou digne a l’emergent Terrassa dels fabricants les van bescanviar per dos carnets. Un de la CNT i l’altra de la UGT. Deien que així aprofitaven millor les Caixes de Resistència.
La nova burgesia “liberal” terrassenca de principis del segle XX, “el salisme”, tenia un pla molt clar per industrialitzar Terrassa: primer, assimilar el poble de Sant Pere i repartir-se els seus terrenys amb Sabadell. Segon, crear l’Institut Industrial. El “lobby” patronal del tèxtil que va apostar per la innovació i la concentració de capital, per exercir mà de ferro amb els seus treballadors i que va cercar protecció aranzelària generant tota mena de complicitats amb Madrid. Tercer, fundar l’Escola Industrial. És a dir, les condicions materials, de coneixement tècnic i de cultura empresarial, per possibilitar una indústria de primer nivell, protegida i amb els mínims contrapesos possibles, comercials o laborals.
Assegurat el mercat espanyol i amb la venda d’indumentària als exèrcits que lluitaven a la Gran Guerra, van multiplicar per cinc les seves fortunes. Però, i els obrers i obreres? Ai las! A treballar, si hi havia feina, i a callar sempre. Així era arreu. I als terrassencs els havia tocat la patronal més reaccionària. Després de la Vaga General del 1902, amb l’exèrcit i la Guàrdia Civil carregant al Passeig, dos morts i la burgesia local aplaudint i assistint als repressors, va venir la del 1910, la de les quintes, i després la Vaga General de setembre a desembre del 1918. Aquesta vegada els fabricants es van posar a acomiadar, a tort i a dret, per la fi del “bisnes” bèl·lic, sense considerar ni l’enriquiment exponencial aconseguit durant la Gran Guerra, ni la precarietat d’unes condicions laborals dels obrers mai millorades. Esclata la vaga i el desembre, l’alcalde catalanista moderat, Emili Soler, propicia un acord entre el Sindicat Únic (CNT) i la IIT. Els fabricants van accedir a la reivindicació potser més emblemàtica: la jornada laboral de 8 hores. No només no la van implementar, sinó que el gener del 1919, un mes més tard, un sicari de la patronal assassinava Serafí Sala, recaptador de quotes del Sindicat Únic. L’escalada violenta ja era imparable. El recompte tràgic va ser de nou morts, desenes de ferits i trenta atemptats. Les mobilitzacions no es van aturar. El 8 de febrer esclata la vaga de La Canadenca, amb la mateixa reivindicació estrella i liderada també per una CNT que el desembre del 1919 tenia uns 250.000 afiliats a Catalunya. S’hi van afegir moltes ciutats, també Terrassa. El 3 d’abril el Compte de Romanones va signar el decret de la jornada de les 8 hores. Hi va haver incompliments de nou. Les mobilitzacions van continuar. Madrid es va posar al costat dels patrons i va declarar l’Estat de Guerra a tota la província de Barcelona. Sembla que l’exèrcit va carregar contra una concentració d’obrers a la Plaça Vella. Finalment, dictadura de Primo de Rivera i per als líders sindicals, empresonaments i llei de fugues. En agraïment als serveis prestats, el dictador li va atorgar el títol de Comte d’Ègara a en Sala, la tasca de liquidar la Mancomunitat de Catalunya i l’honor de presidir una diputació que, ara, en diríem del 155.
Em sorprèn, després del que he exposat, la tesi d’historiadors terrassencs que atribueix la deriva tan violenta de les relacions entre obrers i patronal, també, a factors de “manca de cultura de pacte”, pel lideratge proletari provinent d’altres terres, amb altres estratègies de lluita. Una tesi que em recorda a la historiografia romàntica, però que també em sembla pobra, cruel i invisibilitzadora. Pobra, perquè els líders sindicals de l’època estan farcits de cognoms catalans i perquè el 1920 tan sols el 7% de terrassencs provenien de fora de Catalunya. Cruel per als nous conciutadans arribats de terres llunyanes i confrontats amb el veritable tret diferencial terrassenc: el de la barbàrie “salista”. Invisibilitzadora, pel que fa a la classe obrera d’arrel cultural catalana i que fa bona aquella frase que ens deien de joves: “Si parles català ets petit burgès”.
Pel que fa al de Cal Ros, arribada la dictadura, es va haver d’escapar pels horts de Vallparadís i mig amagar en un convent de monges de clausura, fins que passés el temporal. Els feia de paleta i elles, evitant qualsevol contacte físic, li netejaven les sabates. Deia que aquelles raspallades li robaven el cor. Hi havia dues esglésies, la de la jerarquia i una altra a la base. Encara que, malauradament i tràgica, ni sempre, ni tothom, ho va saber o voler veure.
Arribada la República, va retornar l’esperança. Va durar poc. El cop d’estat franquista del 36, també secundat per les elits empresarials i eclesiàstiques poc disposades a compartir poder, terrenal o celestial, va provocar, l’endemà, la mobilització dels treballadors, immensa majoria dels mobilitzats, per defensar la democràcia i la col·lectivització de fins a 60 empreses els primers mesos. Molts patrons les havien abandonat, per complicitat o per por, certa, a les venjances d’una espiral violenta que ells mateixos havien provocat i liderat anteriorment, sense necessitar que ningú els declarés la guerra. El de Cal Ros va ser membre del Consell d’Empresa de la col·lectivitzada Freixa i l’Antònia, obrera de la col·lectivitzada Sala&Badrinas.
Així va ser com, acabada la guerra i les esperances de justícia i llibertat, el de Cal Ros, com tants altres, va callar per sempre més. No pas el “sereno” del carrer del Vallparadís, que va continuar passant propaganda de la CNT. La remor de llibertat sembla que va persistir també al sud del parc de Vallparadís.
I jo em pregunto i us pregunto: no és hora de netejar el nomenclàtor de carrers de Terrassa dels personatges significats pel seu reaccionarisme i brutalitat contra conciutadans nostres? No és hora d’una, principal: avinguda Heroïnes de les 8 hores? No és hora que documentem convenientment cada peça de patrimoni històric dedicat a algun d’aquests terrassencs? No és hora d’un Memorial permanent al parc de Vallparadís (per exemple) que reivindiqui l’aportació i sacrifici d’aquelles generacions d’obrers i menestrals dels segles XIX i XX, també pel benestar dels terrassencs d’avui?
Sé que la llei de memòria democràtica, actualment en tràmit parlamentari, no dona cobertura a algunes de les propostes que faig. Però sí que valora l’aportació del moviment obrer del segle XX a favor de la democràcia. Ara que estem d’eleccions, us demano a les formacions progressistes que us comprometeu a presentar una esmena a la llei perquè sí que els doni aixopluc.
