Manel Larrosa, arquitecte urbanista
“Sabatassa del Caudillo” va ser el nom destraler que la progressia vam adjudicar els primers anys setanta al que havia de ser l’ACTUR Terrassa-Sabadell.
ACTUR significava: Actuación Urbanística Urgente, un projecte ministerial de tres noves ciutats de 150.000 habitants cadascuna, lluny de Barcelona capital, que era viscuda com a densa. Havien de ser a Gallecs, a la Mancomunitat Sabadell-Terrassa i a Martorell-Anoia. La primera es va arribar a expropiar, la segona només a delimitar i la tercera ni això. Tot el sòl de Gallecs fou transferit a la jove Generalitat recuperada i la reivindicació de preservació i l’oportunitat van concentrar el creixement als límits dels pobles, en comptes de destrossar la vall central, que avui és el primer i únic parc protegit de la plana del Vallès. Van créixer Mollet, Parets, Santa Perpètua i Palau-solità i Plegamans i encara avui queda sòl edificable.
A Gallecs, com entre les nostres dues ciutats, es dibuixava una quadrícula de gran eixample, més bèstia a casa nostra per la ignorància d’una orografia complexa, feta de set torrents radials, que neixen a Matadepera i s’obren com un vano. L’espai entre les nostres dues ciutats ha estat històricament un espai incomprès, maltractat i poc valorat, i hi han anat a parar diversos equipaments al llarg de l’N-150 i només el ferrocarril el travessa netament. A la carretera hi ha les velles instal·lacions de la Mancomunitat: mercat, tallers, consell comarcal, un institut esdevingut central dels Mossos, un hospital, i molts malendreços degradants –aparcaments, rulots, antigues plantes d’asfalt i, l’operació més gran, el Golf del Prat–. I, no obstant això, encara és un espai amb valor: des dels torrents estimats de Terrassa a Sant Julià, valorat per Sabadell.
Al món hi ha diverses parelles de ciutats bessones, la majoria en contacte directe i pràcticament foses, però nosaltres continuem sent dos astres separats i amb un espai intermedi que podria ser de qualitat si ambdues ens miréssim de cara.
Una opció de façanes econòmiques a cadascuna, relligades i amb un espai de parc agroforestal és una opció encara plenament possible, malgrat els mals endreços urbans. Només demana que ens mirem, deixem d’estar d’esquena i fem neteja.
A hores d’ara, ja no som les dues potències tèxtils que vam ser, la realitat ens demana cooperació, suma, cocapitalitat en una regió en la qual Sant Cugat i Cerdanyola han abusat de façana d’autopista i nosaltres ens hem quedat aïllades, però on encara gaudim de societat civil i d’institucions fruit de la nostra història. Per tot aquest capital amb què comptem, podem fer una dualitat urbana de qualitat. El que és possible entre les dues ciutats no seria una nova SABATASSA, per la qual cosa és millor trobar-li un altre nom. Potser en podem dir ENTESA, com d’encontre entre Terrassa i Sabadell. Però el que no resulta admissible és que a tot projecte de millor relació, de preservació i també de suma se li apliqui despectivament i de rebot el nom amb el qual alguns vam batejar un gest autòcrata de finals de la dictadura.
Podem criticar tot el creixement maldestre que hem dut a terme, incloses algunes operacions en curs, però trobareu poques ciutats de la nostra dimensió, incloses totes les capitals de província i moltes de comarcals, amb el grau d’autocontenció que nosaltres presentem. Tampoc cal que només ens flagel·lem, i tampoc felicitem, perquè tot això no resol res, com sí que ho faria i aportaria un bon projecte en positiu. Per tant, després de passió, glòria.
Epíleg: aquest text fou enviat abans de la publicació d’un de similar en títol i contrari en contingut: Manel Cunill, “NeoSabatassa del Vallès”, fet que convida a un comentari.
“Cunill elabora una innovadora Teologia del Pecat. Des del pànic d’aquell malson dels anys setanta, que creu repetible, ens ve ara a dir que canviar sòl urbà residencial per activitat, sense créixer, equilibrar el dèficit de llocs de treball d’ambdues ciutats, dirigir-ho des de mans públiques, destinar plusvàlua a endreçar els espais agroforestals, fer-ho en la línia d’actuació del parc de Catalunya i l’Eix Macià… i sí, canviar una carretera de lloc… és fer NeoSabatassa.
En la seva mirada, tot és perill, pecat, expressió del Mal (que Déu ens agafi confessats!). Davant aquest exercici propi de la Congregació de la Doctrina de la Fe, hi ha, certament, altres concepcions no apocalíptiques i més alliberadores, perquè n’hem après de dècades i d’una actitud optimista i positiva. Benvingut un debat públic que certament seguirà”.
