Ca n’Eva és una entitat de Matadepera que es dedica a acompanyar les persones en els seus processos de dol. Neix l’any 2005 de la mà de Miquel Mora, i actualment compta amb uns 15 voluntaris. A través de grups d’ajuda i diferents activitats, els voluntaris de la fundació acullen, acompanyen i donen eines a persones o famílies que han perdut a un ser estimat i necessiten ajuda i suport. L’associació té un centre a Barcelona, un a Matadepera i recentment han obert local a Terrassa.
Parlem amb Mercè Borrell, una de les voluntàries que forma part de l’associació d’assessorament i acompanyament al dol Ca n’Eva des de fa deu anys.
Com i quan va néixer l’entitat Ca n’Eva? L’entitat neix el 2005 a partir d’una situació molt greu que va viure el Miquel Mora, el pare d’una filla de 17 anys que patia una malaltia molt greu i que es tractava a l’Hospital Sant Joan de Déu. Quan ella va morir, ell va demanar ajuda perquè l’acompanyessin en aquest procés a l’hospital. En Miquel estava molt tocat pel dolor, i la fundació de Sant Joan de Déu el va ajudar. A través d’aquesta situació, ell veu que hi ha una necessitat vital, que és poder transmetre aquesta ajuda a persones que es puguin trobar en una situació similar.
Quina és la missió principal? La principal és l’acompanyament en processos de dol de mort. Però també hi ha altres acompanyaments de patiment de situacions greus.
Per què va decidir formar part de Ca n’Eva? Perquè a mi em va passar una situació semblant, la mor del meu marit. Jo visc a Matadepera i per aquelles providències de la vida em vaig trobar a Miquel Mora. Ell em va acompanyar durant set mesos i després em va oferir treballar al seu equip. Vaig fer una formació especial, perquè jo sempre m’havia dedicat als acompanyaments espirituals i no a dols, i per tant vaig necessitar una especialització per estar preparada.
Quants voluntaris hi ha darrere l’associació? De 15 a 20. Els voluntaris a vegades tenen circumstàncies que han de deixar-ho, no perquè vulguin sinó per situacions familiars.
Quin mètode feu servir per ajudar a les persones que han perdut a un ser estimat? Fem servir la psicologia humanista, el més important és la persona. No som terapèutics, sinó persones humanes que volem dedicar-nos a estar al costat de persones que pateixen.
Què podem trobar-hi a Ca n’Eva? Acollida, sobretot. Una acollida tendra, des del cor, empatia i molta escolta activa. No parlar, sinó escoltar profundament, que és tot un art. Respectem molt els silencis. Les abraçades també són molt valuoses. I clar, també donem eines i feina perquè ells mateixos facin el procés. El dol és un procés llarg, a vegades perquè són morts de fills, parelles, persones molt estimades on el buit que deixen és molt profund. Però a poc a poc vas veient que la persona no solament vol viure, sinó que ho vol fer amb més consciència i capacitat d’estimar. A Ca n’Eva ens enriquim.
Acompanyar les persones en els seus processos de dol no deu ser una tasca fàcil. Vostè com ho gestiona? Per a mi ha sigut un regal. Sembla una contradicció perquè parlar de mort és com un tabú. Ha estat un regal perquè vaig descobrir que la vida i la mort són dues realitats que no les vivim a la nostra societat. Jo el primer que faig és preparar el meu cor. Si jo tinc serenor i pau llavors puc ajudar al que pateix. La persona se sent confiada d’explicar-me coses i això és molt positiu per elles. Mai hi ha judici. Ajudar als altres em fa feliç.
I quines creu que són les qualitats que ha de tenir una persona per poder donar suport a una altra en un moment tan delicat? No tothom està preparat per fer-ho. S’ha de tenir molt equilibri i pau al cor. Nosaltres no ens emportem els casos a casa, estem presents en el moment amb la persona i inclús plorem amb ells, però es queda allà, sinó, no podríem fer-ho. Hem de ser persones compassives, perquè compassió vol dir passió per l’altre. És molt important passar per un procés de formació abans d’escoltar a algú altre que pateix un dol. I avui dia et pots formar a través de cursos, xerrades, llibres… hi ha una gran riquesa en aquestes coses per estar ben preparat.
Aquesta tasca ha estat sempre la seva vocació? Sí, sempre ha estat la meva vocació. Potser no tant amb els dols, però sí amb el patiment. Des que era molt jove acompanyava a persones en processos de dol sense saber res, era una cosa innata, no adquirida.
I què ha descobert? Que la mort no és el final de la vida. Que la vida coneixent la mort la vius molt més apassionadament. Jo tots els moments de la meva vida els gaudeixo, perquè sé que la mort la tinc aquí al costat. Jo tinc 87 anys i m’estic preparant per a la meva. Suposo que ho visc molt diferent de les altres persones, però a mi això em fa viure amb molta felicitat.
