Lorca. Dissabte, 13 de maig de 2023
La Factoria Cultural de Terrassa
Companyia: ballet de l’òpera d’innsbruck. Director: enric Gasa Valga
Si muero, dejad el balcón abierto”, va escriure Federico García Lorca, afusellat pel bàndol franquista el 18 de juliol de 1936. El vers és tota una declaració del poeta granadí sobre la necessitat d’obrir la finestra i respirar aire fresc, contemplar el carrer, la gent, la vida… en definitiva; un sinònim de viure en llibertat. Una condició que a Lorca li va ser arravatada per la seva ideologia d’esquerres i per la seva homosexualitat.
El vers apareix a l’inici de l’homenatge que la companyia de dansa de l’Òpera de Innsbruck que, sota la direcció d’Enric Gasa Valga, natural d’Esparreguerra, ha presentat el cap de setmana (13 i 14 de maig) a LaFACT de Terrassa. L’espectacle s’inspira en diverses estacions de la vida del poeta i dramaturg granadí; des de l’Andalusia natal fins a Nova York, passant per Madrid i Cuba. El viatge coreogràfic va entusiasmar al públic que el dissabte gairebé omplia l’auditori de LaFACT. Gasa ha aconseguit donar forma en dansa a Lorca amb molta sensibilitat, especialment quan es tracta d’evocar els passatges més dramàtics de la vida del poeta de la generació del 27. I aquesta sensibilitat va quedar palesa en el ball expressiu dels seus ballarins. Tot el conjunt va demostrar una qualitat artística excel·lent, tant en la interpretació d’un pas clàssic, contemporani o modern.
Què captiva del “Lorca” creat pel coreògraf català que ha triomfat a Europa i arreu? Dons, moltes coses, sobretot el fet que l’espectacle té un discurs coreogràfic lineal amb dansa molt diversa que s’entén i que està molt ben interpretada al compàs d’una banda sonora que coneixem en gran part. I a més hi suma un vestuari elegant, una escenografia minimalista funcional i una il·luminació sòbria i adequada.
El punt de la partida de l’obra ens submergeix en la seva Andalusia natal, la seva família, la mare, i els amics. Continua després cap a Madrid on coneix el director de cinema Luis Buñuel i el pintor Salvador Dalí. I des d’aquí, va cap a Nova York i Cuba, per retornar de nou cap al seu lloc d’origen i serà pres i assessinat.
La companyia ens fa partícips d’aquestes estacions vitals a través d’una dansa que mescla estils en funció de cada espai i situació que viu Lorca. Així, Gasa opta per un dansa més clàssica i contemporània per reforçar els moments tràgics del poeta, com el fet de sentir-se rebutjat pel que pensa i sent, i per una dansa més moderna per emfatitzar els instants de fortuna. Vàrem quedar atrapats tant pels duets i solos de clàssica, que van comunicar molta fragilitat i bellesa, com també pels balls de flamenc, claqué i tango, que van arribar extravertits i sensuals. Tots els moviments, en solitari i corals, respiraven complicitat i elegància.
La creació coreogràfica, que també inclou versos recitats i projectats i música en directe, es va deixar alguns moments escènics brillants. Ens va agradar també l’escenografia, aquesta instal·lació enreixada grisa que serveix per tancar i obrir finestres, per saber què passa a dins de l’espai i a fora al carrer. Una reixa que, a voltes, oprimeix, i d’altres allibera. “Si me muero, dejad el balcón abierto”, deia Lorca. La finestra que ens obre Gasa sobre Lorca té una mirada de llums i ombres atractiva. És un magnífic homenatge ballat.