Rosa Ferrer, professora d’infermeria
Vaig sortir de la classe amb mil coses al cap i una sola de convicció: lluitaria perquè poguessin arribar a ser companys, a respectar-se per començar les classes el següent trimestre havent après a conviure partint del respecte.
Per això, els havia demanat que tots portessin idees i obres per triar dilluns, jo també em vaig comprometre a portar-ne. D’aquesta manera, ens vàrem acomiadar fins dilluns; i si les institucions ho permetien, passaríem unes set setmanes preparant l’obra que sortís escollida entre tots.
En sortir de classe, vaig passar per la sala de professors, estaven tots esperant que els expliqués què havia passat, en explicar-los-ho, em van mirar com si hagués perdut la xaveta menys el psicòleg, que immediatament em va dir: “Si ho necessites, compta amb mi!”, “i tant que ho faré!”.
Amb el cap d’estudis vaig pujar a parlar amb la directora del centre, davant l’estupor d’ella en explicar-li, vaig rebre el suport del cap d’estudis, que sabia molt bé com estaven de rebotats els professors. Aleshores, la directora em va dir: “Si usted se responsabiliza de todo, incluso de hablar con el inspector de Ensenyament, y él lo permite, yo también lo voy a permitir”; ja està quasi al sac, vaig pensar, ara tan sols falta lligar-lo.
Dilluns a primera hora van entrar tots amb llibres –bé, tots menys la persona amb addiccions que, com sempre havia fet, va entrar i es va posar a dormir sobre la taula–, parlant sobre teatre i, per primera vegada, sense escridassar-se. Els vaig proposar que per ordre de com estaven asseguts anessin parlant de l’obra que havien pensat, em van dir: “I tu en portes alguna?”, “i tant!”. Vaig posar una bossa sobre la taula i en vaig treure les obres que pensava que els podien agradar, però ells primer. Vam passar el matí revisant molts dels llibrets que portaven, curiosament no va haver-hi cap crit ni cap insult. Això va bé, pensava jo, sense cantar victòria, és clar, però no trobaven l’obra que els fes el pes. Va arribar l’hora d’anar a dinar. A la tarda van entrar contents i somrients, s’assegueren i el noi que havien triat com a portaveu de la classe es va aixecar i em va dir: “Rosa, ja hem escollit l’obra de teatre que volem fer”, “fantàstic”, vaig dir, “i quina és?”. “‘Els pastorets’, de Folch i Torres!”. Em vaig quedar amb la boca oberta, “Ei, si no et sembla bé escollim la que tu vulguis”, “Em sembla molt bé, sempre que n’estigueu ben convençuts”, i van contestar tots: “Sí!, la coneixes?”, “oi i tant!, apa, a preparar ‘Els pastorets’”. M’ho van posar amb safata de plata, l’havia fet el pare al Social, jo al col·legi, a més estava al grup de teatre del col·legi dels meus fills col·laborant en ‘Els pastorets’, la coneixia punt per randa. “A noces em convides”.
Vaig fer l’esquema de què feia falta i vam començar a repartir feina. Va ser curiós com de ràpidament començaren a oferir-se per fer els vestits, la gent que sabia música i tocava algun instrument, etc., ho teníem tot per fer, vestuari, decorats, música i lletres. I, així estàvem d’enfeinats l’endemà quan va arribar l’inspector d’Educació, ell ja havia parlat amb professors i direcció; en veure’l, es van quedar tots muts. Amb silenci sepulcral, vaig sortir al passadís, i em va dir: “Vostè què pretén fent això?”. “Doncs quelcom de molt senzill, que aprenguin a conviure respectant-se, i amb aquesta base seguir les classes el trimestre vinent respectant també els professors”. Se’m va quedar mirant uns moments i va dir: “Seguiré de prop el procés, comprovant com va”, “em sembla molt bé, gràcies per permetre’ns continuar”. Vaig entrar, “Rosa, podem seguir?”, “sí!”, “visca! Bravo!”, “vinga, a treballar!”.
Estava quasi tot repartit, ens faltaven els decorats, quasi res! De sobte, l’alumne amb problemes importants d’addiccions va aixecar la mà tot dient: “Jo els pintaré”, i així va ser. Set setmanes plenes de feina, de recollir roba per fer el vestuari, de cartons per als decorats, de pares que ensenyaven als fills com fer efectes especials el que era electricista, de col·laborar a cosir, o deixant-nos màquines de cosir per al vestuari.
Un dels dies, una alumna li diu a qui pintava els decorats: “Et puc ajudar a fer-los? M’agradaria molt”, la resposta: “Si no em molestes, d’acord”, va veure que jo estava alerta a la conversa, em mirà i li digué: “Bé, volia dir que quan estic pintant em concentro molt i si em distreuen em costa de seguir”, jo vaig somriure i la noia li va contestar: “Jo faré el que tu em diguis i no et distrauré”. Els primers dies ens vàrem quedar amb el psicòleg per ajudar qui tenia problemes de lectura, donant-los pautes i ensenyant-los a llegir en veu alta, tant per entendre millor la lectura com per agafar l’entonació.
El dia de la representació va ser magnífic, ho van fer des del cor, amb les improvisacions se’n van sortir molt bé, en acabar tothom els aplaudia i felicitava, i l’inspector d’Ensenyament, que estava al meu costat, em va felicitar. “A ells els ha de felicitar, han fet un gran esforç i s’ho mereixen; a part, serà una bona empenta per seguir”, ho va fer, l’emoció es tallava a l’ambient.
El primer dia del segon trimestre va començar ple de bones notícies, el que volia fer mecànica s’havia entès amb el pare, altres havien definit quins estudis o quina feina farien en acabar, les persones amb d’addiccions van posar-hi fil a l’agulla, la que els tenia menys greus ja havia fet un pacte amb els pares, ells l’ajudarien conjuntament amb un psicòleg expert, l’altre ens va dir: “Jo avui he vingut per donar-vos les gràcies i per dir-vos que, ara en sortir d’aquí, ingresso voluntàriament en un centre de desintoxicació, quan estigui millor estudiaré Belles arts, els pares em donen suport, ens veiem quan estigui bé”. Com es poden imaginar, vàrem acabar tots abraçats. El curs va acabar sense cap dels problemes inicials, ans al contrari, d’allà van sorgir molt bones amistats.
Són tantes les anècdotes boniques i emocionants, que necessitaria més columnes per explicar-les. Els n’explico una, la de l’últim dia. En acabar el curs, vàrem anar tots a sopar, la seva alegria i bon rotllo era meravellós, a mig sopar van treure un full de paper amb un escrit, se’l van anar passant, l’últim a escriure me’l va donar dient-me: “Rosa, volem que tinguis un record de nosaltres, hi ha un escrit de tots, però també un de personal de cada un de nosaltres, som una mica porquets i t’arriba amb ditades d’oli i tomàquet, però ben segur que així encara ens recordaràs més, t’estimem!”, i me’l va donar. L’escrit de tots diu: “Per a la nostra tutora Rosa: la millor tutora del segle XX, és una amiga per a nosaltres, de part dels de sanitària, que encara que no ho sembli l’admirem i l’estimem com una segona mare. De part dels seus amics i alumnes”. Avui, quan escric això, és el Dia de la Mare i tinc els ulls plens de dolces llàgrimes.
Els ben asseguro que mai els he oblidat, em van donar tant, i vaig aprendre tant d’ells, que tan sols puc dir: gràcies, per haver tingut la sort d’haver-vos conegut!
