Joan Costa Borràs
Si parlem de catifes de flors per Corpus, de casetes d’escassos quatre metres d’amplada, passadissos foscos i manta humitat, d’aigua de pou, de veïns asseguts al portal prenent la fresca, de Cal Dagà, de la lleteria que venien la nata a galledes i la llet a petricons.
Del senyor Llàtzer de la fusteria Carbonell, puret encès en boca, rodejat de fustes i respirant bondat pels quatre costats, dels cars de competició Ariño amb campanyes publicitàries “made in” Lazarof, models incloses, i, sobretot, horts i més horts, com un tot continu de l’habitatge al torrent de Vallparadís, cultivant “caliquenyos” com feia el de Cal Ros, és que parlem del carrer de Vallparadís. Un carrer que l’any 1900 tan sols tenia vuit casetes a la banda de torrent. Integrat per obrers tèxtils i d’altres menestralies. Habitants que més d’un agrairia més endavant poder optar a un pis com els dels Grups Montserrat o Santa Margarida, aluminosi inclosa. I a poc a poc, el que abans eren mitjos casals d’obrers es van anar transformant en cotitzats habitatges, ara, a tocar del parc. Però aquesta és una altra història. Per entendre’ns. Mentre els obrers vivien en aquests habitatges precaris i insalubres, els fabricants ho feien en habitatges com el de la Masia Freixa. Durant la famosa pandèmia de grip del 1918, el metge del partit conservador, el Dr. Ventalló, es va fer ressò a la premsa local de la impossibilitat de lluitar contra aquesta epidèmia als barris obrers per les males condicions dels seus habitatges i la responsabilitat que en tenien els empresaris per mantenir-los en unes pèssimes condicions laborals.
En aquella època, el carrer de Vallparadís formava part del barri de Can Palet i la parròquia de referència, també cultural, era la de Sant Josep: teatre, “Els pastorets”, romeries, aplecs, processó matinal de Dijous Sant i altres activitats parroquials. Veient la tirada que tenia mon pare a la parròquia i després d’enxampar-li una boina dels requetès, el de Cal Ros se li va abraonar, mentre li etzibava: “a casa res relacionat amb carlistes, falangistes o capellans!”. Això passava després de la guerra. Què els va passar a molts obrers i menestrals com el de Cal Ros per esdevenir morts en vida passada la guerra?
Sense treure-li importància, tot ve de més de lluny que el fatídic resultat de la guerra i la instauració d’un règim feixista, vist com una imposició gestada només en terres llunyanes, aliena als interessos d’alguns terrassencs i catalans en general. El de Cal Ros i tantes desenes de milers d’homes i dones terrassenques estaven des del XIX i especialment des del segle XX sotmeses a unes condicions de vida deplorables, responent-hi amb una lluita heroica per a la millora de les seves condicions de vida. Millores que avui encara gaudim la majoria de classes populars. Però que xocaven frontalment amb els interessos dels fabricants. Els grans empresaris tèxtils de Terrassa que havien exclòs dels centres de decisió, també els petits i mitjans empresaris de la ciutat.
Potser hauré de matisar l’afirmació que he fet en un paràgraf anterior. Perquè, avui, les conquestes del moviment obrer estan en perill i, a vegades, en retrocés.
En el cas dels migrants anomenats “sense papers”, ja conformen un nou tipus de proletariat desregulat i explotat, semblant al del segle XIX, exclòs també de qualsevol dret polític. A vegades, tinc la sensació que tots plegats, també les organitzacions sindicals, mirem cap a una altra banda, mentre són objecte de tot tipus d’abusos. A la fàbrica i a fora.
Sigui com sigui, esmentar les lluites del moviment obrer de primers del segle XX, els seus actors i els escenaris terrassencs a mi em fa entendre i dimensionar millor les conquestes i la determinació dels conciutadans d’aquella època, així com els perquès d’alguns fets controvertits que haurien pogut succeir. Espero que a vosaltres us succeeixi el mateix si teniu a bé continuar llegint. Perquè us hauré de dirigir al capítol següent per relatar en tota la seva dimensió els perquès del mal humor del de Cal Ros.
