Aquesta és una setmana literària per excel·lència perquè diumenge, 23 d’abril, se celebra Sant Jordi, la gran festa del llibre i la rosa. El Diari de Terrassa se suma al festeig donant visibilitat a Assumpta Caparà i Busquets (1829-1918), la primera escriptora egarenca del noucentisme que va conrear la prosa i el vers, i fins i tot va aconseguir fer-se un lloc entre els seus contemporanis (tots homes) i publicar algun poema en setmanaris de la seva època. Qui s’ha aproximat als seus escrits la defineixen com una poetessa romàntica i mística.
Assumpta Caparà, que té un carrer dedicat des del 1959 al barri de Sant Pere Nord, va néixer en el si d’una família industrial benestant amb residència al Raval de Montserrat, al costat de l’Ajuntament i davant de l’antic Institut Industrial (ara la Casa de l’Esport i l’Hoquei). Orfe de mare des de petita, el seu pare, Bonaventura Caparà, de tendència liberal i progressista, es va fer càrrec de l’educació de la seva filla fins que va traspassar. Amb la pèrdua dels pares, l’Assumpta es va traslladar a Manresa, on va viure i estudiar en un pensionat de monges sota la protecció de la mare Carme, superiora de l’hospital d’aquella ciutat. Allí va rebre coneixements generals, idiomes (castellà, català i francès) així com formació musical.
Una formació, doncs, de nivell superior per les noies del seu temps, en el que el més essencial era ser educada per casar-se i tenir cura de la família i de la llar. El que s’estilava en les famílies, amb bona posició econòmica, era que les filles poguessin arribar al matrimoni sabent una mica de lletra i parlar correctament. I a aquests dos atributs s’afegien dos de molt importants: el domini del fil i de l’agulla (brodar, sorgir, cosir) i l’art de cuinar.
La nostra terrassenca, però va tenir més inquietuds. De retorn a Terrassa, es va instal·lar de nou a la casa pairal del Raval i va tenir la sort de participar en les tertúlies dels Pi de la Serra, la família veïna que de seguida la van acollir com una filla i amb la que va compartir períodes d’estiueig a la Mata. En aquestes trobades, la joveneta lletraferida que venia de Manresa va entrar en contacte amb persones erudites i distingides de la ciutat, entre els quals hi havia artistes i algun clergue.
Fou en aquest espai particular del Pi de la Serra on va conèixer al reconegut pintor i dibuixant Francesc Torres i Armengol (Terrassa, 1832- Madrid, 1878), de qui es va enamorar. El seu idil·li sembla que va ser correspost en silenci, però no es va consolidar en el temps per circumstàncies adverses. Segurament va influir que Torres, conegut popularment perquè fou l’escultor dels gegants vells de Terrassa, es mudés a Madrid i que la mort li sobrevingués de manera sobtada quan només tenia 46 anys.
A poc a poc, l’Assumpta va sentir la necessitat d’expressar els seus sentiments sobre el paper. El fons consultat, a l’Arxiu Històric de Terrassa, cedit en el seu dia per Josep Soler i Palet i ordenat per Salvador Cardús Florensa, aplega un munt de poemes, cartes, correspondència familiar, felicitacions i necrològiques. I, fins i tot hi ha una obra de teatre. Un gènere, el dramaturg, que li va ser proper. Durant un temps va formar part d’un elenc teatral amateur on representava comèdies i amb molt de talent causant enveja entre els homes del seu temps, segons la biografia escrita per Paulina Pi de la Serra.
El fons documental reuneix escrits amb una cal·ligrafia notable, majoritàriament amb castellà i també hi ha en català, a través dels quals es pot definir a l’Assumpta com una escriptora del romanticisme, amb molta sensibilitat i extremadament mística.
Gairebé tota la seva escriptura, sigui en vers o prosa, parla de la soledat, de Déu, de Jesús i Maria, i de la natura. Són escrits que transmeten la gran devoció religiosa que sentia i que la va acompanyar a la fi dels seus dies.
L’Assumpta, a mesura que va complir anys, a penes sortia de casa (va estrenar nou domicili al número 2 del carrer Llessamí, ara Gaudí) i ho feia solament per anar a missa acompanyada de la seva fidel amiga Margarida Llopis que vivia amb ella o per visitar persones del seu entorn més íntim.
El seu espai de culte va ser la Basílica del Sant Esperit i en els seus escrits poètics hi ha poemes dedicats a la Capella del Santíssim i a la capella de la Verge de Montserrat.
L’Assumpta mai va amagar el seu sentiment religiós. De fet, en va fer bandera. Qualsevol felicitació que escriu per algun representant de l’església és un pretext perquè la nostra poetessa pugui fer un vers i pregar a Déu, gairebé com una oració celestial. Tot i això, no va tenir l’aprovació de tothom. El reverend Pare Difonso, amb gran prestigi a la ciutat de Terrassa a l’època, i un altre clergue, van vetar el seu ingrés a l’Associació de les Filles de Maria per considerar que tenia idees massa lliberals.
L’idil·li amb el pintor
La nostra poetessa va portar una vida discreta i reclosa, especialment després de perdre el seu gran amor, el pintor terrassenc i coetani Francesc Torres i Armengol, considerat com un dels grans mestres artístics de Terrassa malgrat que va viure més a Barcelona, París (va ser alumne de Delacroix) i a Madrid per raons familiars i artístiques. Torres i Armengol és l’autor de l’esbós de la nostra protagonista de l’article d’avui que es descobreix amb un rostre ovalat i ulls somiosos.
Un dibuix que va ser el preludi d’un retrat complert, però que no s’ha trobat mai, malgrat les gestions que va fer el Gremi d’Artistes l’any 1916 amb motiu de col·locar el retrat de Torres i Armengol, obra d’Antoni Badrinas, a la Galeria d’Il·lustres de l’Ajuntament i de la mateixa Caparà. Aquest esbós és una de les poques manifestacions de l’idil·li que van mantenir la poetessa i el pintor. També n’hem trobat alguna més per part de l’Assumpta en l’obituari que va escriure en la mort del seu amor i que es conserva en l’Arxiu Històric. La poetessa elogia el domini del pinzell de Torres i Armengol vers la seva obra d’estil religiós i al·ludeix al “seu amor filial i a la seva amistat sincera”.
No n’han quedat més testimonis perquè l’Assumpta, al final del seu camí, quan ja era anciana i fràgil, va decidir desfer-se de tots els escrits que la unien amb el seu amor. No en va quedar cap rastre perquè ho va posar tot a la foguera.
Un sonet reial
“De tantos reyes digna descendiente/ Magnànima Isabel, noble señora, /No es possible expressar cuanto te adora/ Tarrassa agradecida y reverente/…” Així començava el sonet que la nostra poetessa va compondre i recitar per la solemne recepció oficial que Terrassa va oferir a la Reina Isabel II i tota la seva família a la visita que varen fer l’any 1860 a la ciutat. La nostra protagonista va ser escollida per participar en el festeig reial que va porta la comitiva a recórrer els carrers empedrats de Terrassa i es va allotjar a la residència senyorial dels senyors Viñals. El sonet, que recull la publicació “La literatura en Terrassa”, de Joan Duch, s’acompanya d’altres versos poètics que l’escriptora va fer l’any 1880 perquè fos recitada per una nena cega amb motiu de rebre la primera comunió del bisbe Urquinaona a la diòcesi de Terrassa. En aquest poema es descriu amb un gran sentiment el fet de no poder veure la llum ni el color i viure sempre en l’obscuritat. La poesia per a la nena cega, juntament amb un altre pel Rei Ferran VII, van ser recollides en l’edició local de “L’Abella d’Or” (any 1930), una publicació descentralitzada que reprenia el format i la fórmula dels calendaris per a fer difusió dels folklores i les tradicions catalanes. A Terrassa, aquesta revista en feia obsequi l’Acondicionamiento Tarrasense als seus clients i amics.