Ramon Bosch
El modernisme és un moviment cultural, no una època històrica. La diferenciació és important perquè ens permet establir que no tot el que passa durant el modernisme ha de ser, necessàriament, modernista.
Dic això perquè algunes de les coses que ens faran veure i apreciar aquest cap de setmana segurament no entren dins els cànons estrictes del modernisme. I és normal que sigui així, la Fira Modernista no és un acte acadèmic, sinó l’exaltació d’un temps en què la nostra ciutat va lluir com poques vegades al llarg de la seva vida. Reivindicar i honorar aquell temps a través de la Fira és de les coses que ha generat més identitat terrassenca els darrers vint anys. I això és indubtablement bo.
Però fins i tot l’apropiació cultural, feta amb la millor de les intencions, hauria de tenir uns límits. Llegeixo al web de la fira, a l’apartat de “gastronomia” que “el modernisme es pot considerar l’època d’eclosió de la cuina catalana. En aquest període es van crear alguns dels plats més típics com el fricandó, l’escudella i carn d’olla, la botifarra amb seques, el suquet de peix o l’arròs a la cassola”. Home, francament, això potser és fer el caldo massa gros, per seguir amb una metàfora culinària. Jo no dic que els modernistes, quan podien, no mengessin una botifarra amb seques o un suquet de peix o un arròs a la cassola, però fer d’això dos plats identificadors del modernisme em sembla francament excessiu, fins i tot em sembla excessiu identificar-los amb l’època. Primer de tot perquè em fa l’efecte que ni els pagesos van haver d’esperar els modernistes per menjar botifarra amb seques, ni els pescadors van haver-los d’esperar per cuinar un suquet dalt de la barca. D’altra banda, llevat dels escassíssims integrants de la bohèmia blanca encapçalada per Rusiñol i Casas, la majoria dels membres d’aquest corrent artístic es distingien per fer, ja em perdonaran l’expressió, més badalls que rots i, dubto, per tant, que consideressin la cuina com el setè o el vuitè art, segons com es compti.
La creació de la Fira Modernista va ser un gran encert que té nom i cognom: Maria Costa. Va ser ella qui es va inventar la fira quan era regidora de Turisme, qui la va impulsar i qui va aconseguir transmetre el seu entusiasme als treballadors -crec que hauria de dir les treballadores- de la seva regidoria, que n’han continuat i engrandit el projecte fins a arribar a la magnífica fira que tenim ara. Per raons que em sé imaginar i que trobo mesquines, s’ha esborrat el nom de Maria Costa de la Fira Modernista. Els textos que en parlen l’esmenten rarament, com si aquesta fira hagués nascut per generació espontània, com si un grup de terrassencs s’haguessin llevat un dia d’un mes de maig i haguessin decidit disfressar-se d’època per passejar per Terrassa. No dic que la Maria fos l’única impulsora, segur que hi va haver gent que la va ajudar a dins i a fora de l’Ajuntament, però en la matriu de la fira es pot reconèixer clarament la manera de fer i de treballar de la Maria Costa.
M’agradaria pensar que un dia no gaire llunyà, tots anem acumulant triennis, es desfarà aquest greuge i en alguna edició de la Fira Modernista algun alcalde o alcaldessa atorgarà la Medalla d’Honor de la Ciutat a la Maria Costa i, parafrasejant Gerard Piqué, li dirà: “Gràcies, Maria, ‘contigo empezó todo’”.
